Ina Christel Johannessen és una coreògrafa noruega que el 1996 crea la companyia zero visibility corp. amb ballarins de diverses nacionalitats i disciplines. Es caracteritza per fer coreografies molt energètiques i The Guest no és pas una excepció. Presenta per primera vegada una peça en el marc del Festival Grec, tot i que ja havia estat en altres ocasions a Barcelona amb la seva companyia i col•laborant amb IT Dansa.
The Guest està inspirat per un text breu d’Albert Camus (L’Hôte traduït com El convidat o The Guest). Segons Ina Christel intenten explorar la línia que separa l’hospitalitat i l’hostilitat, som hostes o amfitrions? planteja la coreògrafa. No obstant, amb la peça dividida en dues parts clarament diferenciades, sembla que a nivell dramatúrgic conceptualment queda difuminat el tema de la proposta i pesa molt més l’experiència visual pura.
La primera part, molt asèptica, és bella a nivell visual total, però és on potser manca més quelcom conceptual que ho arreli; el desenvolupament del moviment, tot i ser molt interessant, pot arribar a esgotar. La segona part, més curta, és més terrenal, més càlida i amable per a l’espectador, potser massa. Ambientada en un possible país àrab, amb un canvi radical de llum i so, juga possiblement amb la línia entre hostilitat i amabilitat cap a l’immigrant, cap al nouvingut.
El linòleum sobre el que ballen és un preciós terra de mosaic, laberíntic. A sobre, una sèrie de barres amb més de vuitanta focus arrenglerats en posició zenital. La il•luminació dissenyada per Chrisander Brun és fantàstica, una de les coses més interessants que destacaria de la peça: els magnífics canvis de la primera part, un món lumínic fred i aterridor, molt pròxim a textures pròpies de nau espacial, amb referents cinematogràfics com Alien o 2001: Odissea en l’espai. Això, junt amb el so (Morten Pettersen) i la composició musical que en la primera part queda en mans de la música electrònica de Damdike Stare i en la segona part amb les peces tradicionals palestines de Le Trio Joubran, creen unes atmosferes molt interessants i una base perfecta per disparar els ballarins.
El treball dels ballarins és molt bo, la qualitat del moviment és molt interessant, l’ús de l’espai és molt intens i la proposta els manté tota l’estona en acció. En acció en primer o segon pla, perquè tot i estar asseguts o de peu, observant el solo d’un altre company, la seva presència en escena és molt intensa, fins i tot a vegades acompanyen amb petits moviments rítmics i pròxims al mantra la resta del què passa en escena. A destacar la personalitat del moviment de Line Tormoen i Pia Elton Hammer, cadascuna amb un to diferent però ambdues fascinants.
Amb el públic a quatre bandes un ha de triar en moltes ocasions com espectador el què vol veure, ja que es produeixen diverses accions alhora. D’aquesta manera la coreògrafa també intenta que el públic prengui una part activa a l’hora d’acabar la peça. Una peça amb una bellesa i un desenvolupament magnífics, amb un pes conceptual irregular i confús. D’aquelles coses que queden fortament impregnades a la retina, una satisfacció visual plena, tot i que no vagi més enllà.
Teatre: Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver
Web teatre
Coreografia: Ina Christel Johannessen
Intèrprets: Line Tørmoen, Pia Elton Hammer, Mate Meszaros, Jon Filip Fahlstrøm, Dimitri Jourde, Merete Hersvik, Antero Hein, Valtteri Raekallio, Edhem Jesenkovic, Yaniv Cohen, Cecilie Lindeman Steen
Envía una resposta