Un dels directors més aclamats de l’escena europea, Milo Rau, retorna al Festival Grec després de dos anys des de la seva última estada i presentació de l’aclamada Hate Radio, el seu muntatge sobre la gestació del genocidi ruandès. Aquesta vegada presenta The civil wars, la primera part de la Europe Trilogy que Rau continuarà elaborant la temporada 2015 al Residenztheater Munich i al Berliner Schaubühne am Lehniner Platz de Berlín.
Milo Rau, creador de la companyia de producció teatral i cinematogràfica International Institute of Political Murder (IIPM) l’any 2007, ens proposa aquesta vegada un viatge a través de la veritat de les històries dels actors a escena i alhora un viatge a la realitat històrica d’Europa, investigant sobre el germen de les guerres civils i l’abocament cap a l’apocalipsi polític, social i ecològic del Món. Segons el director, plana “la sensació que la Història és a punt d’acabar-se, amb totes les ideologies i esperances, que la vella Europa arriba a la seva fi i ningú sap exactament què vindrà”.
L’escenari és la sala d’una casa. Hi ha quatre persones, al damunt hi ha les seves cares projectades en una pantalla, una ampliació de l’interior. Els tècnics de so i vídeo a escena, sense amagar l’artefacte teatral. Música de Bach. Un xiuxiueig de realitat crua.
Per què un miler de joves francesos s’han allistat a la Jihad? A partir de la història d’un jove belga que va viatjar a Síria a lluitar per a la formació d’un califat, els actors recorden la seva pròpia joventut i parlen dels pares.
Es tracta d’un espectacle gens fàcil per a l’espectador. Un es pot inclús preguntar: és teatre? La ficció i la realitat es difuminen. Es converteix en un documental en forma de conferència sobre les vides dels actors, que alhora a partir d’una interpretació formalitzada i gens emocional, universalitzen el què els ha succeït durant la seva infantesa. L’obra també reconsidera què vol dir ser actor, és a dir, estar en escena i simultàniament parlar d’un mateix i de la societat.
Un se submergeix intel•lectualment durant els cent-trenta minuts. No hi ha treva per a la emoció. Tot i que no hi hagi gens d’acció física a escena l’espectacle atrapa. L’aproximació de Rau a l’arrel del conflicte és real i crua. Podríem dir que també ho fa Wajdi Mouawad (hem vist Soeurs fa molt poc tocant temes sobre l’origen dels conflictes al Líban), tot i que el què Mouawad treballa des de la poesia i l’emoció, i IIPM ho treballa des de la racionalitat i la fredor de la veritat posada a escena. “Un pare absent com a metàfora de la pèrdua de la tradició”, per a Rau, la fi del patriarcat és la història del segle XX. Potser l’espectacle peca de tenir un discurs massa reduccionista sobre la causa inicial del conflicte bèl•lic, però esdevé una primera crivella de temes que segur tenen a veure sobre l’origen de la guerra.
Els actors Karim Bel Kacem, Sara de Bosschere, Sebastien Foucault, Johan Leysen es despullen sobre l’escenari sense apel•lar en cap moment al sentimentalisme. Fan un treball minuciós i virtuós de contenció, representen i són ells alhora. Històries que conformen la Història, que tenen en comú vivències de l’espectador. Som a temps de fer quelcom? La immobilitat social davant el final del món espanta. En definitiva, un espectacle que deixa petjada, que teixeix una xarxa d’ombres de la base humana sobre la què se sustenta la inhumanitat del conflicte bèl•lic.
Teatre: Mercat de les Flors - Sala OM
Web teatre
Autor del text: Nom de l’autor
Direcció: Milo Rau
Intèrprets: Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucaul, Johan Leysen
Envía una resposta