Aquest divendres arriba als cinemes “Pixels”, un film on uns extraterrestres malinterpreten les imatges de les màquines recreatives com una declaració de guerra i decideixen atacar la terra, emprant aquests jocs com a models per a l’assalt.  Frogger, Centipede o Pac-Man, entre altres, es converteixen en armes letals contra els humans. Nosaltres hem decidit recordar l’aspecte més pacífic d’aquests jocs dels 80 dels que tots tenim records.

Frogger

Frogger apareix l’any 1981 i, malgrat la seva senzillesa, es va convertir clarament en un èxit. L’objectiu d’aquest arcade era conduir a una simpàtica granota fins a la seva llar travessant dues zones de perill: la primera una carretera plena de cotxes, camions i motocicletes, la segona un riu amb troncs i tortugues però també amb perillosos llangardaixos. A mesura que augmentava la dificultat apareixien nous perills com una serp i els cotxes i troncs circulaven a major velocitat. El control era molt senzill: les direccions per avançar o retrocedir proporcionades per un joystick.

El meu contacte amb el joc es produeix a mitjan anys 80 en la forma de la voluminosa màquina de la foto. Voluminosa per als estàndards actuals perquè a ulls d’un nen aquella era la porta a viure hores i hores de diversió, amb les conseqüents baralles amb els pares per aconseguir piles noves o un adaptador de corrent compatible. Frogger té poc misteri com a joc però recordo l’exercici d’avançar o retrocedir la granota (desplaçar-la lateralment tenia menys sentit per a mi en aquell moment) com tot un desafiament. A més, va ser un dels meus primers videojocs, molt abans de les màquines més sofisticades, els Spectrum de cinta o les consoles més primitives, per la qual cosa té un valor sentimental molt particular.

Espero que a “Pixels” aparegui una granota enorme amb ganes de venjar-se de cotxes, motos, troncs, tortugues i de tots aquells humans maldestres que la van guiar cap al desastre.

Donkey Kong

El conegut Donkey Kong apareix com a màquina recreativa també l’any 1981 creat per Nintendo. Aquest naixement marca un camí d’èxits, amb múltiples versions i la sofisticació d’història i mecàniques.

En origen, el joc ens convida a controlar un personatge (Mario, Jumpman) sobre una sèrie de plataformes evitant diversos obstacles amb la fi salvar la seva núvia que ha caigut en mans d’un enorme mico. Aquest recorregut es divideix en, normalment, 4 zones que simulen els trams de l’edifici en el qual està Kong. En aquestes zones el protagonista haurà de moure’s entre bigues, escales i ascensors mentre esquiva barrils, boles de foc i altres obstacles.

Encara que ho coneixia de les recreatives, és gràcies a un “Game&Watch” que començo a jugar habitualment a Donkey Kong. Les “Game&Watch” eren unes consoles portàtils que contenien un sol videojoc i es van fer molt populars durant els anys 80. Una d’elles, la que contenia aquest joc, cauria a les meves mans cap a mitjans aquesta dècada i la vaig aprofitar durant bastants hores. Era habitual, també, intercanviar-les amb amics que tinguessin altres i així gaudir de jocs diferents.
Tots esperem una recreació bastant literal del joc a “Pixels” i ja hem vist al tràiler que així serà. En aquest cas és fàcil encertar.

(Textos de David Fajardo)

Centipede

Al 1980 la Dona Bailey va entrar a treballar a Atari, on era la única dona en un equip d’homes dedicats a crear jocs arcade. De la llibreta que li van donar amb idees per jocs, el que li va semblar més adient i menys violent va ser un que descrivia un cuc baixant per la pantalla. Total, com va dir, això de disparar a un cuc no està tant malament. I després d’unes quantes voltes, ella i Ed Logg van crear “Centipede”.

La primera versió del Centipede va sortir al 1981 per les màquines de monedes i essent força colorit i dinàmic per l’època, aviat va enganxar els jugadors. Posteriorment es va rellançar varies vegades per diferents plataformes d’Atari fins al 1998.

La seva mecànic era ben senzilla: un cuc verd va baixant per una pantalla on hi ha escampats uns quants bolets. El jugador, un insecte a la part inferior, pot anar disparant al centpeus. Si l’encerta al cap, apareix un nou bolet limitant els moviments del bitxo. Però si li dispara al cos, aquest es divideix complicant les coses al jugador. Si s’aconsegueix matar totes les parts del cuc, n’apareix un de nou a dalt i sant tornem-hi. I si el cuc o algun dels altres animals que apareixien al joc toquen al jugador una vida menys.

Algun llest podria pensar que la cosa era tant fàcil com anticipar la trajectòria del cuc i anar disparant fins eliminar-lo. Però com Adam Sandler i els seus descobreixen a la pel·lícula, no era tant senzill i el centpeus, les aranyes i els escorpins tenien l’habilitat de canviar de rumb amb l’aparició dels bolets i agafar per sorpresa l’incaut jugador.

Per jugar: http://my.ign.com/atari/centipede

QBert

L’últim dia de 1982 arribava als arcades un curiós ninotet taronja en forma de bola amb un nas allargat que duia per nom QBert. L‘havien dissenyat Warren Davis i Jeff Lee, i en principi el simpàtic protagonista havia de disparar projectius per la trompa. Però aquesta idea es va deixar de banda per fer el joc més senzill. I tot i la seva simplicitat, els colorits gràfics, la jugabilitat que anava evolucionant al llarg dels nivells i el protagonista van enganxar a jugadors de totes les edats. De fet, QBert va inspirar una línia de merchandising, ninots i fins i tot uns dibuixos animats.

Però quin era l’objectiu d’aquesta bola nassuda? Doncs anar saltant pels cubs d’una piràmide per anar-ne fent canviar la superfície de color. Al primer nivell n’hi havia prou per passar un cop per cada cub, més endavant s’hi havia de passar dos o tres cops, o els cubs es despintaven en tornar-hi a pasar per segon cop… i tot això mentre unes serps intenten atrapar el pobre QBert. I així amb un plantejament de plataformes tant simple, el joc enganxava com una mala cosa i és d’aquells que els gamers dels 80 no oblidarem mai.

Al tràiler de “Pixels” no hem pogut endevinar quin paper jugarà el QBert en la invasió de la terra, tot i que no costa imaginar el perill que una bola nassuda i saltarina podria suposar pels objectes que caiguin sota els seus peus, o encara pitjor els estralls que poden causar les enormes serps de dents esmolades que el perseguien.

Per jugar: http://www.freeqbert.org/

(Textos d’Isa Martínez)

Breakout

Creat com una versió per a un sol jugador de l’arcaic Pong (1972), en Breakout es tractava de trencar fileres de maons amb una pilota fent-la rebotar amb una espècie de raqueta que controlàvem amb moviments d’esquerra a dreta. L’objectiu: acabar amb cadascun dels maons de la pantalla. Creat l’any 1976 per Atari, va ser dissenyat pel fundador de la companyia Nolan Bushnell amb l’ajuda de Steve Wozniak i Steve Jobs (sí, el d’Apple), que van convertir “Breakout” en el primer videojoc amb nivells de dificultat.

Encara que “Breakout” es va estrenar en versió arcade (per ser jugat en màquines recreatives), dos anys després es va adaptar per a la consola Atari 2600. Va ser en una d’elles que, gairebé encara en bolquers, vaig descobrir “Breakout”, i amb ell, el món dels videojocs. Encara així, en pensar en el joc, no és “Breakout” sinó la versió que va arrasar en 1986, la que em ve a la ment: “Arkanoid”, per Amstrad, Amiga, Macintosh o Spectrum. La de cintes que hauran passat per aquell Spectrum!

Imagineu què podrien fer els alienígenes amb les pilotetes de “Breakout”? I vosaltres? Podeu veure de què sou capaços amb la versió online que Atari té disponible al seu web oficial.

El joc més popular de tots els temps (amb permís de Pac-Man), no podia faltar en una pel·lícula sobre videojocs i atacs extraterrestres. Com els protagonistes de “Pixels”, els jugadors de “Space Invaders” han de fer front a un atac alienígena. Senzillament hem de disparar als extraterrestres que descendeixen, impedint que arribin a Terra. Ah! I també a aquells ONVIS que creuaven la part superior de la pantalla i que feien créixer el teu marcador quan els feies explotar.

Creat en 1978 pel japonès Tomohiro Nishikado, un dissenyador de la companyia de arcade Taito, “Space Invaders” va ser un dels primers a introduir una corba de dificultat suau en el desenvolupament, encara que anés per error. I és que l’arcaic processador del arcade manejava el moviment de forma més eficient quan havien pocs elements en pantalla. És a dir, que es tornava boig amb tant extraterrestre.

Resulta difícil situar “Space Invaders” en un lloc i moment concret de la memòria. La seva popularitat i familiaritat l’han convertit en part de la nostra cultura més quotidiana. Es va convertir no només en la gran referència del gènere mata-marcians, si no que va ser el joc per excel·lència durant un bon grapat d’anys. Quantes vegades hauré escoltat allò de “Una altra vegada jugant a los marcianitos!?”

(Textos d’Iker Zarallo)

Tetris

Tetris és un altre dels videojocs populars als 80 que no podia faltar a “Pixels”.   Inventat per l’enginyer informàtic rus Aleksei Pàjitnov l’any 1985 és un videojoc de tipus trencaclosques  inspirat en un joc tradicional a Rússia anomenat Pentaminó.

El mecanisme del joc és senzill. Una sèrie de peces bidimensionals de quatre blocs en diferents disposicions cauen des de la part superior de la pantalla. El jugador no pot impedir aquesta caiguda però pot decidir on i com caurà la peça rotant-les. Quan una línia horitzontal es completa, aquesta línia desapareix i la resta de peces descendeixen una posició, alliberant així espai de joc. Els blocs cada cop cauen més ràpid i el joc s’acaba quan s’amunteguen fins a sortir del àrea de joc.

La meva primera imatge del “Tetris” està relacionada amb un monitor amb lletres verdes. La segona està relacionada amb una Game Boy quan aquestes encara no tenien color. També recordo que va ser un vici, tant que algunes nits, després d’haver estat jugant moltes hores seguides, somiava amb peces caient que s’havien de recol·locar. On cauran les tradicionals peces de Tetris a “Pixels”?

Pac-Man

Pac-Man és un videojoc recreatiu creat pel dissenyador de videojocs Toru Iwatani de l’empresa Namco, i distribuït per Midway Games al mercat americà a principis dels anys  1980.

Pac-Man sempre serà el “comecocos”. Pac-Man és un cercle groc amb boca que s’introdueix en laberints per a menjar punts i premis. Un nivell s’acaba quan Pac-Man ha menjat tots els punts. No obstant això no està sol, quatre fantasmes, Shadow (Blinky), Speedy (Pinky), Bashful (Inky) i Pokey (Clyde), recorren el laberint per a intentar menjar a Pac-Man.

Aquest joc el relaciono amb les grans màquines dels recreatius i mirar de manllevar algunes monedes per poder-hi jugar. També la recordo molt complicat aconseguir recórrer aquells laberints sense que els fantasmes acabessin amb tu.

Hi ha una altra cosa molt friki amb la que relaciono: la sèrie d’animació “Pacman”, produïda pels famosos Hanna-Barbera,  que feien als principis de TV3 al voltant de 1984.

Sembla que el nostre estimat “comecocos” serà un dels més agressius contra els humans a l’estrena d’aquest divendres, “Pixels”.

(Textos de Yolanda Aguilar)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies