Rey gitano
3Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Dirigida, escrita i produïda per Juanma Bajo Ulloa, “Rey gitano” arriba als cinemes amb molt soroll i poc contingut.

Com a eix motor de la pel·lícula, l’examen al que han de sotmetre’s unes femtes apareix a més d’escatològic, premonitori. Uns detectius en hores baixes estan en la ruïna total. Karra Elejalde interpreta Jose Mari i Manuel Manquiña a Primitivo, especialista en recollida i anàlisi de deposicions. Això els ajudarà a sobreviure. Quan tot sembla perdut, reben una inesperada visita: Gaje (Arturo Valls) vol demostrar que és fill del rei i els encomana recollir proves reials. Parlant en plata: la missió és una merda.

En una Espanya dominada pel tòpic aquest film amalgama un compendi d’elements característics de l’època present. La crisi de la monarquia, la identitat dels pobles de l’estat, l’esquerra i els excessos polítics es converteixen en la diana humorístic-còmica de la proposta. Però tot plegat queda en una declaració d’intencions. L’excés d’acudits i bromes previsibles que es van succeint pretenen annexar seqüències de tempo mort. El resultat: l’espectador se sent enganyat. Se li mostra amb massa artifici un lloc comú que ja coneix. Una narració en la qual apareix com un pacient esbalaït. Ni hi participa, ni se li demana cap acte d’interpretació. Perquè allò no dit, senzillament, no hi és.

Rey gitano

El guió no se sosté, ni tan sols en un escenari de paròdia extrema. A la trama, supèrflua i inconsistent, li manca un substrat sòlid on agafar-se. El que ocorre, doncs, es correspon més a un deliri d’autor que a una relació d’acció-reacció. En cap moment el film transmet veracitat. La construcció d’uns personatges arquetípics mancats de profunditat provoca un malendreç difícil de classificar seqüència rere seqüència. El duet d’investigadors: Jose Mari amb tots els símbols de l’esquerra, republicà, nacionalista i comunista; Primitivo és franquista, monàrquic… Aquest xoc de mirades trobades es resolt sense més. El que hauria de ser un conflicte per a treure suc i situacions hilarants es converteix en una relació basada en el susdit… la història s’esvaeix. I les rialles no apareixen.

Ni les incommensurables Rosa Maria Sardà i Charo López aconsegueixen reflotar una pel·lícula a la qual li falta personalitat. Un clar exemple d’enfonsament fílmic. On ni el millor dels elencs seria capaç de treure’n quelcom potable. Únicament funciona algun element del muntatge: música, slow-motion… res original i tan correcte com insuficient. En definitiva, una proposta que transcorre a la cacera d’un excrement i que… La metàfora se m’apareix tan clara que prefereixo no untar-me. Millor ho deixo aquí i evito enllardar-me.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies