Shell, Festival Frinje a Madrid
8.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

“La vida us passarà davant els ulls si us asseieu en el banc d’una àrea de descans. O, si més no, fragments de vides que possiblement es repetiran una vegada i una altra en una mena de suplici mític que, de vegades, ni tan sols no sereu capaços de percebre. Perquè les vides, les passions o els sentiments semblen personals i exclusius, però potser no són més que repeticions o noves versions de vides, passions o sentiments que algú ja ha viscut o experimentat anteriorment i que es repeteixen un cop i un altre fins a l’infinit. “

Albert Boronat s’aferra al mite de Sísif per justificar la vivència impersonal en la qual cau l’ésser humà. La narració fabulosa tracta d’un mortal que va fer enfadar als déus grecs amb la seva astúcia i que va ser condemnat a carregar una roca gegant fins al cim d’una muntanya només per tornar-la a baixar i repetir l’exercici durant tota l’eternitat. D’aquí s’extreu, tal com va fer Camus en un assaig, la necessitat humana de plantejar-se el valor de la vida.

A Shell les repeticions succeeixen, segons l’antropòleg francès Marc Augè, a un espai anomenat “no-lloc” per ser un escenari sense importància per si mateix i només troba definició per l’ús que se li hi dóna. En aquest cas, s’escull una àrea de descans d’una autopista amb uns personatges sense identitat sentenciats a fer i refer fragments de vides que possiblement no els hi pertanyen dins d’aquest infern contemporani. “Pero creo que nadie debería encontrar sus raíces en un lugar como este”.

shell2

La companyia de Projecte Nisu retraten aquest espai vil amb veus en off i amb actors que només emeten onomatopeies. L’escenografia a càrrec de Margherita Montovani, està perfectament vestida i destaca una cortina en la que es projecta, un terra de colors blaus i unes lletres de neó reproduint el títol de l’espectacle. Aquestes últimes varien segons la necessitat del text i entren en una dinàmica de joc vocàlic intentant afavorir el context. De Shell esdevé, he, she i hell. Amb la suma d’un text fragmentari i ple d’imatges plàstiques s’engendra una posada en escena principalment estètica. D’aquí neixen imatges com, per exemple, la il·luminació de “he” i una veu que recorda coses com: “Dejadme caer por la ventana con confeti en el pelo”.

Aquesta peça, que ha estat escollida per creuar el pont aeri i aterrar al Frinje Madrid, demostra la seva habilitat per posar en marxa un mecanisme estètic- filosòfic capaç de reconèixer el caràcter irrisori del costum i la inutilitat del patiment.

Porque ahora no sé muy bien qué hacer con esta paz y paso las horas leyendo todo eso sobre personas que hace mucho tiempo tomaron decisiones y arriesgaron de verdad…

(…) No hay ninguna paz que no sea precaria.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies