El Cruïlla tanca aquesta edició amb rècord de participació en una jornada, que van ser les prop de 22.000 ànimes que es van aplegar al recinte del fórum dissabte a la nit.

Aquest any ha estat novetat la pulsera Paypal de pagament a les barres del recinte, que ha estat un èxit absolut que ha permès reduïr cues i temps d’espera.

Divendres 10 Juliol

Vam obrir la jornada de divendres directament amb un dels plats forts del cartell: Jamie Cullum. Encara de dia, Cullum ho va donar tot a l’escenari, saltant, suant i posant-se vermell com un pebrot, fent percussió a sobre el seu piano… venia juganer i això es va notar a sobre l’escenari. En definitiva, un gran frontman i showman que ens ha ofert un recital enèrgic i eclèctic on ens ha delectat, a més a més del seus èxits particulars como “You Didn’t Know” o “I’m All Over It” amb versions de Rihanna i de Michael Jackson. A més, Cullum ha allargat una mica més del pactat el seu concert, per alegria de molts de nosaltres.

Jamie Cullum al Cruïlla

Seguidament hem anat a veure als islandesos Of Monster and Men, que han fet un concert molt ajustadet de temps, vora els 45 minuts, donat que el seu baixista s’havia hagut de quedar en observació a l’hospital per una mena de lipotímia que va patir hores abans del concert. No obstant això, han aprofitat el seu temps per demostrar que el seu directe és solvent i a més, de passada, han pogut concentrar tots els hits gairebé seguits, deixant així al personal amb un dolç regust de boca.

Després, havent passat primer a fer una visita curteta a Mi Capitán (avorrideta, per a què enganyar-nos) ha arribat el que per a mi ha estat el millor concert del festival. No, no parlo de Kendrick Lamar (ho sento, el hip hop no és la meva passió, i me’l vaig saltar sense cap remordiment) sinó de Vintage Trouble. Soul enèrgic, rythm & blues rabiós, i una banda potent en estat pur. Ty Taylor, el cantant de la banda, és una bèstia escènica que sovint ha estat comparada amb el millor James Brown. Personalment, crec que Taylor és molt més elegant. És una autèntica bomba sobre l’escenari; ho sap ell i ho sap la banda, que juga sempre al seu favor per enlairar-lo encara més. Veu i actitud magnífica que ens deixat temes com “Nancy Lee”, “High Times (They Are Coming)” o “Blues Hand Me Down”. Un show ple de força i distorsió guitarrera.

Vintage Trouble. Foto: Jordi Vidal

Energitzats pels Vintage Trouble, ens hem traslladat cap al funk i la força i alegria escènica dels australians The Cat Empire, que no han defraudat. Gent ballant i saltant per tot arreu, dalt i sota l’escenari. The Cat Empire és el tipus de banda que es creix en directe, que encaixa totalment amb l’esperit eclèctic del Cruïlla combinant estils com ningú i que encomana passió, energia i bonrotllisme. Still Young!

Amb The Cat Empire tancavem el nostre divendres, encara que hi havia ganes de veure Capital Cities, les forces després d’un dia dur de feina no han donat per a més.

 Dissabte 11 de Juliol

La jornada de dissabte la vam començar amb Aloe Blacc, que combina soul suau i pop amb elegància, bona veu i presència. Aloe es va animant poc a poc a dalt l’escenari (jo no entenc com aquest no va patir també una lipotímia, amb la calor que feia i amb camisa florejada i armilla, més boina característica) i el concert va anar a més, però, sense saber matisar molt per què, trobo que a Mr. Blacc li falta alguna cosa, li falta quelcom més per arribar a ficar-se a l’ànima, per transmetre de veritat, perquè malgrat fer-ho tot bé no deixi un pòsit d’indiferència. Això sí, la versió del “Your Song” d’Elton John se la podia haver estalviat, amb carinyo. I tampoc no calia allargar fins a l’avorriment el seu hit “I need a dollar”, passant-lo gairebé per tots els estils. La resta, tot correcte.

Amb Lauryn Hill (li trec el Ms amb nocturnitat i alevosia) van arribar els problemes. Un dels concerts més esperats del Cruïlla que va començar amb més de 40 minuts de retràs. Van posar un DJ a l’escenari per tal d’entretenir al personal, amb escàs èxit. La gent es va anar empipant (amb raó) i van començar a xiular i /o desfilar cap a altres músiques.

Lauryn Hill, Cruïlla

Finalment, la “diva” va aparèixer a sobre l’escenari, però la cosa no es va arreglar tan fàcilment. Se la veia nerviosa, empipada amb els seus propis músics, descentrada. O la seva veu ha envellit molt i molt malament, o bé estava pràcticament afònica i ofegada mentre cantava. Sonava desastrós. La meva emprenyamenta ha anat en augment, i després de unes 4 o 5 cançons sense que veiés cap millora, i sense que la senyora (i per tant, part de la banda) s’aixequés de la cadira que havia col·locat al mig de l’escenari, vaig decidir deixa-ho i estar i buscar el gaudi en una altra banda. Gent que es va quedar fins el final (un final ràpid, donat que s’havia pulit fent-nos esperar mig concert) diuen que al final va millorar i va ser mínimament digna. Potser sí, però a mi aquestes faltes de respecte al públic em treuen de polleguera. I francament, hi havia molta més gent per triar.

L’escapada ens va servir per veure un trosset de Guadalupe Plata, sempre sorollosos i divertits, i per descobrir (en el meu cas) els londinencs Archive, una sorpresa tipus trip hop que em va interessar força i als que pararé més atenció d’ara endavant.

Encara quedava el concert (a petar de gent) de Damian Jr. Gong Marley. Reggae clàssic (amb homenatge a son pare inclòs amb “Could You Be Loved”) i raggamuffin a dojo. El que s’esperava. Res nou ni sorprenent (em sorprèn més com un cabell pot arribar a créixer tant que les restes li arribin als turmells), però que crec que tampoc no va decebre ningú.

I el concert guanyador de la nit, que d’entrada em feia una mica de por per combinació, va ser, sens dubte, la barreja de Franz Ferdinand i Sparks a dalt d’un escenari. Crec que ells s’ho van passar pipa, i es notava, però nosaltres no ens vam quedar enrere. La barreja entre música disco potent i amb canvis de ritme diabòlics dels Ferdinand, i la barreja del pop cabareter i glam dels Sparks va funcionar a la perfecció, i la combinació de temes d’uns i altres, un encert.

Franz Ferdinand Sparks

Divertits, enèrgics i apassionats, ens van fer ballar sense importar si coneixíem o no les cançons que venien de la part Sparks, perquè encomanaven tota la seva energia al respectable. Molt i molt bé. Tots. Inclòs Ron Mael, a partir d’ara conegut com Genís Segarra quan es faci gran, amb una gran actuació als teclats. Tant de bo segueixin col·laborant.

I aquí vam acabar el nostre particular passeig pel Cruïlla, esperant que l’esperit del festival no canviï i l’any vinent podem gaudir de estils diferents i complementaris en el mateix cap de setmana.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR