El cinema dels 80 s’ha convertit en font d’inspiració i còpia despietada del Hollywood actual. Ara li arriba l’hora a “Terminator” amb aquest reboot “Terminator Génesis” que agafa l’original, tria el que el va fer destacar i després ho complica fins a l’esgotament.
Quan John Connor, líder de la resistència humana, envia el sergent Kyle Reese a l’any 1984 per protegir Sarah Connor i salvar el futur, un gir dels esdeveniments inesperat crea una línia temporal fracturada. Ara, el sergent Reese es troba en una versió nova i desconeguda del passat i és que la Sarah Connor està molt lluny de ser una cambrera espantada.
Que a la meca del cinema estan, darrerament, una mica escassos d’idees noves és un fet més que és evident. Repescar èxits passats amb reboots, seqüeles, preqüeles i seqüeles de les seqüeles és, ja, un fet massa habitual. I ara li toca a un dels clàssics de la ciència-ficció dels 80, “Terminator”. Per això han posat rere la càmera Alan Taylor, un cineasta indie reconvertit al blockbuster amb “Thor: El mundo oscuro” per encarregar-se de tornar a la pantalla la lluita eterna entre humans i Skynet.
La tàctica de “Terminator Génesis” és fàcil. Què era el que més molava de “Terminator” i “Terminator 2”, els dos films de la saga de més qualitat? Està clar: el T-800 o sigui, Arnold Schwarzenegger, el T-1000 d’aliatge metàl·lic mimètic, Sarah Connor, Kyle Reese i, per suposat, els viatges en el temps per canviar la història. A partir d’aquí es fa la recepta: dos de T-800 (si un mola, dos encara més), un de T-1000, dos viatges en el temps i molt d’embolica que fa fort.
Reconec que, des del punt de vista nostàlgic, pot tenir una certa gràcia la pel·lícula, però, que us voleu que us digui, l’original és l’original i no per complicar-ho molt tot fins l’esgotament es millora el que ja estava prou bé. Per començar Sarah Connor és i serà sempre Linda Hamilton i Emilia Clarke, per molt “Khaleesi” que sigui, no li arriba a la sola de la sabata. El nou Kyle Reese (Jai Courtney) sembla un nen bé que no ha vist una guerra ni per la tele i li falta aquell aspecte d’acumulació d’experiències vitals que tenia Michael Biehn. I Arnie, és Arnie, i està bé que es prengui a broma el seu Terminator “vell però no obsolet”, però quan la mateixa gràcia es repeteix un cop i un altre, deixa de ser efectiva. A partir d’aquí el mareig de la trama és un excés. Aquest voler-ho fer tot més gran: amb més viatges, més girs, Terminators més complexos, Skynets, Genesys, un munt de missatges del passat a recordar, acaba esgotant l’espectador que no sap en quina línia temporal viu.
Companys Hollywood, preneu nota: de vegades, menys és més. Jo em quedo amb aquell “Terminator” de James Cameron que potser sí, és vell, però no obsolet.
PD Si aneu als CINES FILMAX GRANVIA podreu matar terminators amb el mòbil a plaer!
Envía una resposta