La voix humaine
6Valoració

Aquest Grec 2015 s’estrena amb una producció local (Vorònia de La Veronal-Marcos Morau) i amb un ja quasi clàssic del festival: Ivo van Hove amb una producció de Toneelgroep Amsterdam. Aquesta vegada però, el director belga establert a Amsterdam ens presenta un projecte molt diferent i molt més íntim que les impressionants Roman Tragedies i The fountainhead vistes en les dues darreres edicions del Festival Grec.

La voix humaine és un monòleg escrit per Jean Cocteau l’any 1930 per a Edith Piaf (la seva gran amiga) que mai es va atrevir a interpretar-lo sense cantar. Ha estat representat i usat com a inspiració per molts artistes. Se’n va fer una versió operística adaptada el 1958 per Francis Poulenc i va ser la font d’inspiració inicial per a Almodóvar i Carmen Maura per a Mujeres al borde de un ataque de nervios.

L’obra és el desenvolupament de la trucada telefònica d’una dona al seu amant que l’ha deixada. Apareix la (in)comunicació, la soledat. Una dona sola al seu apartament parla a través d’un telèfon amb algú a l’altre costat. Algú a qui no veiem. Algú a qui no sentim. Algú que potser no hi és. “Ara les meves oïdes són els meus ulls” diu l’actriu en un moment determinat. Un text escrit als anys 30 que sembla tenir més vigència que mai en aquests dies en què els nostres ulls són substituïts per la mirada tecnològica de forma cada vegada més abismal.

Ivo van Hove proposa a l’espectador la posició de voyeur. Situant l’actriu darrere d’una vidriera rectangular, dona la sensació d’estar veient un experiment, una rata de laboratori (que podríem ser qualsevol de nosaltres) sotmès a l’estressant de la soledat màxima, l’abandonament, on el seu únic nexe amb l’exterior és el telèfon.

Una proposta arriscada i que segurament no s’ha adaptat bé a l’espai del Mercat de les Flors, on els espectadors més propers a l’escenari han viscut una experiència totalment diferent als espectadors en fileres més elevades o laterals . Es tracta d’un espectacle que demana un espai més reduït i fins i tot un públic més reduït per poder-ne gaudir com cal. Quelcom molt íntim perquè funcioni.

Una interpretació per part de Halina Reijn amb aire fred però amb matisos interessants que només són apreciables a curta distància. No obstant, el record del seu magnífic paper de Dominique Francon a The Fountainhead roman molt viu encara, superant tant la interpretació com el muntatge actuals.

El muntatge és interessant per l’exploració que fa de l’espai i la interpretació que navega de forma límit entre la desesperació continguda i la bogeria insinuada. La llum és un efecte que funciona bé dins la caixa escènica, però no succeeix el mateix amb la música que no aporta gaire més significat al què ja passa en escena i a vegades pretén subratllar el què amb la tensió de la interpretació es generaria per sí sol entre l’escena i l’espectador. El final de Cocteau no coincideix amb el final que proposa el director Ivo van Hove. Tinc la sensació que tot agafaria més pes sense l’escena final.

Una producció interessant però irregular, que intenta submergir-nos en la desolació angoixant de descobrir que el goig viscut, la felicitat passada mai tornarà, però que podria haver estat més punyent en el seu discurs sobre el què succeeix amb la comunicació en la societat actual. No obstant, esperem repetir produccions de Ivo van Hove i els Toneelgroep Amsterdam en pròxims Grecs.



Teatre: Mercat de les flors
Web teatre
Autor del text: Jean Cocteau
Direcció: Ivo van Hove
Intèrprets: Halina Reijn


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies