Els Minions van ser simples comparses a “Gru, el meu dolent preferit”, van prendre protagonisme a la seva seqüela “Gru, el meu dolent preferit 2” i ara tornen amb el seu propi film, “Els Minions”.
La història d’“Els Minions” remunta a l’albada dels temps. Aquests éssers grocs i amb passió per les bananes van néixer com a organismes unicel·lulars -grocs, evidentment- i van evolucionar a través de les edats, servint sempre als amos més menyspreables des del T. Rex a Napoleó. Però els Minions no tenen sort, no aconsegueixen per mantenir a aquests amos massa temps… quasi sempre, ho hem de dir, per culpa seva. Sense malèvol a qui servir, els Minions s’acabaran sentint-se sols i caient en una profunda depressió, que podria acabar amb ells.
Kevin, un minion espabilat, té un pla. Acompanyat pel rebel adolescent Stuart i l’adorable Bob, decideix llançar-se al món a la recerca d’un nou amo malèvol a qui poder seguir. El trio emprèn un emocionant viatge que els portarà a la recerca d’un amo que, en realitat acabarà sent una mestressa, la primera supervillana que mai ha conegut el món, la terrible Scarlet Overkill (Sandra Bullock posa la veu en anglès i de Alexandra Jiménez en castellà). Els nostres amiguets grocs passaran de la gelada Antàrtida, a la ciutat de Nova York en els anys seixanta, per acabar en el Londres la mateixa època, on hauran d’enfrontar-se al seu major repte fins avui.
Els Minions formen part d’aquells personatges que neixen com a secundaris i que els espectadors adopten i promocionen a principals. Eren simples comparses a “Gru, el meu dolent preferit”, adquirien importància a la seva seqüela “Gru, el meu dolent preferit 2” i ara són protagonistes absoluts del seu propi film. Era evident que tard o d’hora això seria així. La pregunta que es feia tothom era: “tenen prou personalitat per fer-ho? ” Ara ja tenim la resposta: “Si”.
Amb una banda sonora confeccionada a partir de coneguts i exitosos temes dels anys seixanta (The Rolling Stones, The Doors …) que encara impregnen la cultura actual, “Els Minions” està dirigida per Pierre Coffin i Kyle Balda, amb guió de Brian Lynch. El film comença amb un pròleg realment divertit del pas per la història d’aquests éssers. El deambular d’aquesta tribu al llarg dels segles mirant de trobar un malvat a qui servir es fa mirar amb un somriure permanent i més d’una riallada. I és que els Minions desvergonyits, infantils però també trapelles i amb un punt de malvat punyetera cauen bé. No se sap massa en quin idioma parlen però se’ls entén perfectament.
El punt d’inflexió del film es produeix quan els Minions interaccionen amb els humans. Quan Kevin, Stuart i Bob, els triats per trobar al seu nou malèvol, arriben a la civilització, topen amb Scarlet Overkill i viatgen a Londres, el film perd una mica la trama i el sentit de l’humor dels Minions queda difuminat en excés entre tots els humans. De fet el problema principal és que la història que s’explica en aquesta part és fluixa. Es perd una mica l’interès en el film, els gags queden difuminats en l’acció una mica típica i bàsica i, tot plegat, no es recupera fins a l’arribada d’un Gru adolescent pel que, de seguida, es troben atrets els Minions. Curiosament els gags finals a tocar dels crèdits tenen molta més gràcia que algunes de les coses vistes a la segona part del film.
Amb tot no us espanteu, “Els Minions” és un film en el que, si teniu simpatia per aquests personatges, passareu una molt bona estona i no en sortireu pas decebuts. Es podria haver treballat una mica més en construir-li’s una història amb més molla, més consistent, però no creiem que això passi factura a aquests amants apassionants de les bananes, només al seu guionista.
Envía una resposta