“Asesinos inocentes” és un film protagonitzat per Maxi Iglesias i Luis Fernández aspirant a thriller que es queda en una col·lisió entre “Torrente” i “Mortadelo y Filemón”.
Davant l’estupefacció dels espectadors, la interessant presentació que es dibuixa en el seu inici es va esvaint minut a minut. Un professor que vol morir i un alumne que vol aprovar, sigui com sigui, per a graduar-se en psicologia. El professor li ofereix l’aprovat. A canvi, l’haurà d’assassinar.
Sobreviure a l’experiència ha estat un dels fets més lloables de la meva existència. Avorriment en lloc de thriller, riures en lloc de tensió dramàtica. No sé si amb intenció o sense. I és que ens trobem davant d’un artifici de difícil definició. Malgrat la música, la foscor i els deutes el film no troba el to en cap moment. L’artificialitat d’uns personatges buits i plans, dissenyats a base de tòpics, va topant una vegada i una altra contra una trama que s’embolica i es retroalimenta.
Les motivacions de les accions apareixen arbitràriament. Els fets se succeeixen sense prèvia preparació i els diàlegs, sobre explicatius, semblen obtinguts del manual d’una joguina xinesa. El guió no acaba de funcionar en cap moment i el rerefons psicològic que nodreix els personatges queda difuminat. A més, Gonzalo Bendala, el director del film, mata el suposat gènere amb una atmosfera poc creïble. En una dinàmica on el drama sobrepassa els límits de la humanitat per a convertir-se en una corrua de escenes previsibles. I això, no ho salva ni un repartiment que no acaba de creure’s allò que interpreta.
I és una llàstima perquè la idea original del film podria haver donat molt de sí. Però tot plegat queda en un joc d’intencions. Les incoherències i, sobretot, la poca veracitat del que ocorre a la pantalla transporten la història cap a un esperpent de riures no buscats. On la imaginació de l’espectador pren el devanir de la pel·lícula com una insòlita partida entre la ironia i la vulgaritat.
Desconeixem quina és la intenció d’aquest títol. Al pati de butaques s’alimenta el rumor que algú no sortirà viu de la sala. Afortunadament, sobrevisc. Aquesta col·lisió entre “Mortadelo y Filemón” i “Torrente”, provoca fugues per tot arreu. La pel·lícula es converteix en una articulació de despropòsits sense límits. Una vulgar construcció de tòpics que acaba per assassinar, innocentment, l’essència del thriller.
Envía una resposta