Any i mig després de la seva presentació oficial, i després d’haver-lo presentat l’estiu passat al festival Cruïlla, Imelda May tornava a Barcelona, en aquesta ocasió a la sala Apolo, per tornar-nos a presentar el seu últim treball, “Tribal”.
Imelda May, amb faldilla fins al genoll estreta, jersei a ratlles vermelles i el seu característic tupè ros combinat amb la cua de cavall, va aterrar amb puntualitat (irlandesa en aquest cas, de Dublín més concretament, com ella es va encarregar de destacar) a l’escenari de la sala Apolo.
Va començar forta i amb ritme, enllaçant tres bombes seguides: Tribal, Wild Woman (himne d’autoafirmació) i Big Bad Handsome Man. Per cert, aquesta vegada el “big bad handsome man”, és a dir, el guitarrista Darrell Higham (marit i pare de la filla de l’Imelda) no venia de gira, i va ser substituït sense problemes i amb solvència per un jove guitarrista.
Al Gare al baix, contrabaix i ukelele, Dave Priseman a la trompeta i guitarra i Steve Rushton a la bateria completaven la banda que va sonar totalment compassada i magnífica. Imelda May ja no sorprèn ningú en demostrar que té una veu excepcional i que domina com vol la tècnica. Té carisma i personalitat, encara que a vegades pugui semblar una mica freda a dalt l’escenari, potser concentrada en que el concert sigui el més perfecte possible. Elegància i molt bona feina en la part vocal, això és innegable.
Imelda i la seva banda es van concentrar en presentar els temes del disc nou com Zombie Girl, Hellfire Club, Gipsy in me, Five Good Men, Wicked Way o Ghost of Love mentre, per alguna estranya raó, part del públic de la sala no parava de xerrar, especialment en les peces més pausades, on precisament millor es pot admirar la veu de la Imelda. Una veritable llàstima. Mai no entendré la gent que va als concerts a parlar amb els companys de vetllada de qualsevol futilesa. Marxeu al carrer o a la barra i deixeu gaudir a la resta d’allò que hem vingut a sentir, carai!
Imelda May també va versionar una de les que va dir és de les seves tres cançons preferides (deixant-nos amb la incògnita de les altres dues), Spoonful, homenatjant així a Willie Dixon i Howlin’ Wolf. Després van venir It’s Good to Be Alive (alegre i enganxifosa), Mayhem (potent) i l’arxiconeguda Johnny’s Gota Boom Boom, que van servir per donar pas a la recta final del concert, on Imelda, amb Al Gare a l’ukelele, ens van encisar amb les genials versions del Bang Bang (My Baby Shot Me Down) de Cher i el Dreaming de Blondie. Una meravella.
Van acabar per la part alta i moguda amb Pulling the Rug i Right Amount of Wrong. Esperem que tornin ben aviat.
Envía una resposta