Si los ángeles disparan
7Valoració

Sembla ser que l’estiu madrileny és el lloc idoni per als festivals. La novetat d’aquest any és la iniciativa d’algunes sales alternatives que decideixen crear cicles relacionats amb la igualtat entre éssers humans. En aquest cas, ens centrarem en un projecte de la mà de Orbita Diversa anomenat Con-Vivencias. L’associació -que es defineix com a feminista, de totes les races i portadora de la bandera de l’arc de sant martí- ha proposat un projecte per donar visibilitat a un tipus de teatre necessari amb l’objectiu de promoure positivament la diversitat i allunyar la desigualtat social.

En aquesta primera edició col•laboren espais com La tortuga de Lavapiés, Teatro del Barrio, La Porta Estrecha o El Umbral de la Primavera. Aquest últim ofereix una programació molt cridanera connectada amb la idea que persegueix Orbita Diversa. Entre els espectacles triats destacarem Si los ángeles disparan de Jorge Moreno.

Al hall de la sala situada en el cor de Lavapiés, trobem una peça que ja havia tingut el seu èxit en mesos anteriors. La perfecta explotació de l’espai, ens sorprèn amb altars d’espelmes, música en directe i una tènue llum: ens introduïm en la reproducció de la massacre de Puerto Hurraco.

Aquesta peça documental dotada d’un orbe lorquiano, ens recorda els actes venjatius d’una família cap al seu poble. Aquest succés prové del constant enfrontament que mantenien els Cabanillas i els Izquierdo. Aquests últims són els protagonistes de la representació que duu a terme el director Iván Ugalde amb uns personatges tan gratament pinzellats que identifiquem sense necessitat de pronunciar els seus cognoms. (ja que el públic coneix a la perfecció als autors del crim per la bomba informativa que hi va haver li va donar en el moment.).

Si los ángeles disparan El umbral de la primavera

Victoria Peinado inicia la funció amb el ritual de la venjança donant vida a la qual, possiblement, va ser la principal inductora del crim atroç que van cometre els seus germans. Es tracta d’un encertat retrat de la castissa i, per sort, ja antiga societat espanyola on la mare terra és el detonant de l’objectiu dels protagonistes en aquesta Espanya Negra.

Perquè com deia el pare dels O’Hara, “La terra és l’única cosa que perdura. Alguna cosa que estimes més que a mi, encara que potser no ho sàpigues: Tara” I seguint les cites de l’altre costat de l’atlàntic, pot ser que això fos el que els donés la força: “La terra vermella de Tara”.

En definitiva, Teatre Hermètic trepitja els escenaris per recordar i advertir el que va passar al seu moment. Sobretot per rememorar l’inici de la premsa que es va nodrir -com ha seguit fent- de les desgràcies alienes disfressant-se d’informació.


Es pot veure a: El umbral de la primavera
Text: Jorge Moreno
Intèrprets: Manuel Domínguez, Ana Feijoo, Paco Puerta y Vicky Peinado


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies