El 16 de juny es va estrenar “Rubia en apuros”, una webserie d’humor absurd amb una particularitat: cada capítol dura 5 segons. Si, si… 5 segons! Entrevistem a la seva directora, guionista i protagonista: Cristina Gómez (Alcoi). La Cristina ha treballat com a creativa publicitària a Barcelona. Anteriorment va treballar com a guionista de sèries de ficció per a TVV, como ara Bon dia, bonica i Altra oportunitat. Durant la seva etapa d’estudiant va fer una col•laboració breu com a guionista al programa d’sketxos d’humor AutoIndefints, emès a TVV i a TV3. Ha combinat la seva faceta de guionista amb el muntatge de pel•lícules i la postproducció cinematogràfica i televisiva en projectes com ara Arte de Roubar, El Kaserón, Siempre hay tiempo (Héctor y Bruno), The Man Who Sold The World, Cos Mortal, Babalà, entre altres.
Com neix aquest projecte? Com va sorgir la idea?
El projecte va sorgir de la manera més natural: mirant coses per Internet després d’un dia de feina. De vegades, allò que fem per a evadir-nos del dia a dia pot resultar el més enriquidor de la setmana.
Rubia en apuros és el teu primer projecte, t’ha costat molt d’arrencar?
He comptat amb el suport de tot l’equip, la qual cosa m’ha donat molta força. Però el fet que la majoria de l’equip visqui a Madrid, mentre que jo visc a Barcelona ha fet que la logística fos una mica més complicada, res insalvable tot plegat. No obstant això, els dubtes m’han acompanyat durant tot el procés, i encara ho fan. Cada cop que publico un capítol o faig una mica de promoció per a que tingui repercussió em plantejo si realment he de fer-ho.
La sèrie es presenta com una “websèrie d’humor absurd”. Quins han estat els teus referents?
Inevitablement han estat còmics i programes anglosaxons. La ficció televisiva que es fa a Nord-Amèrica, per exemple, els nous formats, la llibertat amb la què sembla que creïn allà els perpetua al capdavant mundial de la indústria de l’espectacle. Còmics com ara Louis CK o George Carlin són essencials per a mi; projectes netament online com 5-second Film són la base del format de Rubia en apuros, sens dubte, de la mateixa manera que els Late Shows nord-americans ho han sigut de tants programes a les nostres cadenes nacionals. L’humor britànic també és un gran referent, des de Monty Python a Ricky Gervais, la sèrie Joves… són autèntics i això m’encanta. D’altra banda, m’agradaria també citar a Enrique Jardiel Poncela, Edgar Neville, Ramón Gómez de la Serna i a Miguel Mihura, considerats com La otra generación del 27 i als qui trobo realment inspiradors. Per últim, crec que també és just parlar d’aquella etapa daurada dels manxecs Hora Chanante que a tants ens va enganxar quan YouTube encara no era el gegant que és ara.
Per què has optat per fer uns capítols tan breus? No és excessiva la dificultat de narrar només en cinc segons?
Aquesta qüestió va ser objecte de debat amb l’equip. Per a mi és un avantatge, perquè la meva idea sempre ha estat que l’espectador es quedi amb ganes de més i que no l’importi mirar un segon capítol, un tercer i així successivament. A Internet, la immediatesa pot jugar a favor o en contra i crec que condensar la narració la converteix en un punt positiu clarament.
Com et planteges la sèrie? Quina continuïtat tindrà? Ja heu rodat tots els capítols?
Doncs a mi m’encantaria fer-ne 5.000 més, però malauradament encara no disposem dels mitjans que ho permetin. Ara mateix hi ha una temporada de 29 capítols tancada i molts altres escrits esperant convertir-se en realitat quan es pugui. Tot dependrà de l’acollida general de la sèrie i, sobretot, de la nostra disponibilitat futura.
Com és el rodatge d’un capítol?
El rodatge d’un capítol és bàsicament com el de l’escena d’una pel•lícula o d’una sèrie, amb la diferència que en el cas de Rubia en apuros no hem de plantejar-nos quina era l’escena anterior ni com continuarà. Un element que sempre vaig tindre clar, per això, va ser la necessitat de fer-ne entre dos i tres plànols per capítol, per aconseguir ritme i poder jugar al muntatge. Aquesta característica dificulta una mica el procés per a una duració tan curta, però el resultat guanya tant, que compensa totalment.
Quina visió de les rosses veurem a Rubia en apuros?
Doncs és una bona pregunta… Hem estandarditzat la idea que el color dels cabells d’una dona influeixen directament en la seva intel•ligència. No és ni més ni menys greu que altres clixés com ara els relacionats amb la raça o l’estatus social, però donat que vinc d’una família de rossos, em semblava divertit jugar amb aquesta suposada inferioritat que, per absurda, em fa molta gràcia. Tot i així, el joc està més bé al títol, perquè als capítols hi ha de tot, des de situacions surrealistes a algunes més quotidianes. Més que jugar al joc de la rossa tonta, juguem al de la rossa naïf.
Estàs contenta de la rebuda que està tenint la sèrie?
Molt! Amb la publicació del primer capítol estava molt nerviosa, no sabia com reaccionaria la gent, si agradaria, si despertaria rebuig… Però finalment el 16 de juny vaig comprovar que hi havia molta gent a la que semblava que Rubia en apuros li havia arrencat un somriure i ho comentava a les xarxes socials o m’enviava un missatge donat-me la seva opinió. Va ser molt emocionant i esperem que es mantingui amb aquesta línia la resta de capítols. Jo encantada.
Gairebé tot l’equip està format per dones. És casualitat o és una reivindicació? Quin paper ocupen les dones avui en dia en el món del cinema?
Doncs no era un propòsit, però recordo que el primer dia que ens vam ajuntar per a fer la lectura tècnica, totes ens vam adonar que era la primera vegada que treballàvem a un equip on els homes no eren majoria; això ens va fer molta gràcia. En realitat, Sany Climent (directora d’art i productora executiva) i jo buscàvem equip sense importar-nos el gènere. Però evidentment, el fet que el projecte hagi estat promogut per una dona i no hagi comptat amb capital extern augmenta les probabilitats de treballar amb dones, ja que vam parlar amb professionals coneguts, que en alguns casos fins i tot havien estudiat amb nosaltres.
Actualment, ja comencem a veure a dones amb càrrecs de responsabilitat al cinema, però malauradament són una minoria. Tret de l’àrea de la interpretació i en alguna ocasió al muntatge, no és usual trobar dones al capdavant d’equips. Per fortuna, això està canviant i, a banda de les dones amb nom com ara Isabel Coixet, Gracia Querejeta o Icíar Bollaín, comencen a sonar noms nous com ara el de l’Elena López, que amb el seu curtmetratge Pueblo va ser seleccionada per a participar en la Quincena de Realizadores de Cannes 2015.
En quins altres projectes treballes actualment? Ens pots avançar alguna cosa?
Ara per ara estic ultimant els detalls de Rubia en apuros en paral•lel a la seva publicació; revisar els detalls és apassionant, alhora que et treu molt de temps. D’altra banda, mai deixo de pensar quina serà la propera cosa que faré i, de moment, estic mirant si seria possible treure endavant una obra de teatre. Espero que tot vagi com ha anat amb Rubia en apuros i finalment la pugui materialitzar.
