Arrojad mis cenizas sobre Mickey

2015-06-17

8Valoració

El Centro Dramático Nacional proposa, per primera vegada, un cicle anomenat El lugar sin límites. Des de l’11 de juny al 5 de juliol es representaran peces d’autors espanyols contemporanis orientats al món de la performance art. El polèmic i consagrat Rodrigo García és l’encarregat d’iniciar aquesta trobada entre professionals del teatre-imatge amb Arrojad mis cenizas sobre Mickey.

El text, escrit en 2006 i originàriament anomenat Esparcid mis cenizas en Eurodisney, ha estat representat en diversos llocs del món però, en el seu aterratge a la capital espanyola, l’espectacle es troba mutilat per organismes censors. Sembla que El lugar sin límites no és precisament la terra promesa per a l’artista contemporani.

Malgrat això, assistim a una funció que reflecteix un monòleg interior del dramaturg. S’entremesclen diferents pensaments com a manies, crítiques o una desesperació constant en bucle per la postmodernitat. Totes aquestes reflexions van acompanyades de moments estètics inoblidables per a la retina de l’espectador. Les referències de pintura contemporània de l’autor es perceben constantment concebent la bellesa com el caràcter predominant en escena. En els muntatges de La Carnicería Teatro es pretén pintar l’escenari, elaborar un quadre, ser el més semblat a una instal•lació… D’aquesta manera es creen imatges de gran plasticitat que empastifen als actors de mel amb un negre de fons o unes altres que els omplen de pintura blanca jugant temiblement amb el terra. Aquesta última consta d’una dilatada durada connectada amb el missatge final de la posada. Apareix amb una dimensió antropològica advertint-nos d’allò que no estem fent i que és possible que seguim sense fer. Jutja la covardia humana i la seva malaptesa per ignorar-la:

“Me encontré toda la vida con este tipo de gente, tristes magos que hacían desaparecer con trucos previsibles, trucos de malos magos, momentos verdaderos, momentos que prometían belleza. Esos instantes reclamaban audacia y nadie tenía cojones. Porque la belleza aparecía siempre, exclusivamente, en lo incierto. La belleza se insinuaba, esperaba; nos reclamaba. Tantas veces nos han llamado y no hemos escuchado esas voces o no quisimos escuchar esas voces porque no eran voces reconocibles y fuimos cobardes. Teníamos la oportunidad única de deambular perdidos y elegimos huir. Correr a refugiarnos donde siempre, en lo reconocible. Matábamos la posibilidad de dar el siguiente paso en falso. Cuando todo paso con sentido, todo paso verdadero, es un paso en falso. El paso que nos lleva al metro, que nos conduce al parque o a nuestra casa… ¡A eso no se le puede llamar movimiento ni verdad ni podríamos decir que tiene su horizonte! Todos tenemos nuestras ocupaciones pero ¿quién tiene su vida?”

Al mateix temps que es manté un to de retret amb els fonaments actuals, no s’empren exemples quotidians d’avui amb la intenció de mantenir vigent la seva representació. Assenyala les tendències desmesurades cap al consumisme, el deficient ús del llenguatge, la immoralitat i indiferència… Però el seu gran encert resideix en l’obstinació de no convertir-se en un pamflet. Les seves nombroses qüestions queden escampades per la platea sense trobar un fil conductor o una simple conclusió. Estem davant de la batedora mental de Rodrigo García i no tot és tractable. De fet, es podria entreveure un propòsit d’enllaçar els seus agosarats proverbis amb moltes de les accions dels actors posat que es juga amb foc i de vegades esquitxa, literalment. És possible que per això i després 30 anys de carrera artística, encara li segueixin anomenant enfant terrible.

Sigui terrible o no, més o menys enfant, fins a la sortida ens adverteix. Gràcies a un document que ens lliuren som conscients que acabem de ser estafats –així mateix ho relata el propi García-. L’ús d’animals en escena, sembla ser una explotació per a les institucions. En altres llocs del món aquesta peça es va exhibir amb dos hàmsters i dues granotes però al Centro Dramático Nacional només es podrà veure una tolida funció. Com el performer diu, és com treure-li dos versos a un poema. Gairebé res.