“Rodada en un únic pla i en continuïtat, Hablar és un viatge entre el teatre i el cinema que transcorre al popular barri de Lavapiés de Madrid, en una calorosa nit d’agost de 2014. Durant 75 minuts i mig kilòmetre de recorregut, 20 personatges en plena crisi econòmica, política i existencial parlen, discuteixen, riuen, ploren, amenacen, murmuren, criden, roben, es citen, s’enfaden, s’abracen i proposen a l’espectador una reflexió sobre l’immens poder de la paraula.”
Hablar va ser la pel•lícula escollida per obrir el darrer Festival de Màlaga i se’n va endur el premi Jurat Jove a la Millor Pel•lícula de la Secció Oficial de Llargmetratges a concurs. Poca recol•lecta tenint en compte que Màlaga és la fàbrica d’onades del cinema espanyol… I això ja fa desconfiar… Que una pel•lícula dirigida per Oristrell i que compta en el seu repartiment amb gent com Raúl Arévalo, María Botto, Antonio de la Torre, Marta Etura, Juan Diego Botto o Mercedes Sampietro passi sense pena ni glòria per Màlaga… ai, ai, ai que patiré…!
I si. He patit, però sobretot m’he esgotat. I això que la pel•lícula no arriba als 80 minuts. Però un únic pla seqüència pot fer molt de mal a aquesta breu durada: es tracta de 80 minuts veient teatre a través d’una pantalla i amb personatges sobrepassats que descarreguen ansietat pels quatre costats…
20 personatges en 80 minuts, tots ells intensos, però inacabats, precipitats, sense temps a res, corrent d’un cantó a l’altre, quan comencem a endinsar-nos en alguna de les històries… canvi de terç! I cap a una altra banda.
Sembla que la intenció d’Oristrell amb aquest exercici inexplicable de teatre dins el cinema era fer una reflexió del poder de la paraula a l’Espanya d’avui en dia, immersa dins d’una crisi econòmica. I per això tria un conjunt de personatges arquetípics, que transiten per un barri tan carismàtic i tant castigat com Lavapiés, del qual només veiem uns metres al voltant de la colorista plaça que rep el mateix nom del barri.
El resultat, al meu parer, és un film claustrofòbic i esgotador, produït, entre d’altres, per la mítica professora de teatre Cristina Rota -amb participació del seu clan i amb rodatge dins la seva Sala Mirador- que no aconsegueix, ni de lluny, el que sembla ser que pretén. I el pitjor: un aplaudiment final en què tots els actors ens mostren què contents estan d’haver-se conegut i que sens dubte han fet una gran feina! Que no ho dubto pas, que l’esforç dels actors és palpable, però dic jo que normalment qui aplaudeix… és el públic, no?
Tot i així, si que és just valorar la dificultat de l’aposta que fa Oristrell i la implicació que requereix de tot l’equip, sens perjudici que el resultat no ens hagi agradat gaire, per no dir gens.
Envía una resposta