María de las Montañas. Aquest és el seu nom. Deu tenir uns 30 anys, no té parella, no té feina, l’han fet fora del pis on viu per no pagar, la seva família és força particular i està convençuda que no és una persona normal. Què ha de fer, doncs, per ser normal? Doncs complir certs requisits: tenir feina, casa, parella, vida social, aficions, vida familiar i ser feliç.
Requisitos para ser una persona normal va passar amb èxit pel darrer Festival de Màlaga, certamen nacional que cada any fa honors -alguns justos i d’altres inexplicables- al cinema espanyol. I fou una de les propostes més esperades, sobretot per ser la primera pel·lícula de l’actriu (ara ja directora i guionista en tota regla) Leticia Dolera. Dolera ens parla de la necessitat d’encaixar en una societat que t’impulsa a cercar una felicitat basada ens uns paràmetres d’allò més convencionals que no sempre compleixen les teves expectatives.
La mateixa Dolera ens explica com a experiència personal quan presentava el film que ella mateixa sovint ha tingut la sensació de no encaixar, sobretot en uns anys en què es va allunyar de la professió. I s’aventura a explicar aquesta sensació escrivint, dirigint i interpretant Requisitos para ser una persona normal. Tot un repte! Explica Dolera la decisió de donar vida també a la protagonista de la pel·lícula va ser la que menys clara tenia, però aconsellada per altres professionals del sector va veure clar que era una manera de tancar el cicle i donar-li encara una veu més personal a la pel·lícula.
Així, construeix una comèdia romàntica original, divertida, entretinguda i sobretot simpàtica que no arriba als 90 minuts (gràcies!). Dolera s’allunya del dramatisme i ens presenta un personatge que no és resigna sinó que pren la decisió de canviar. La banda sonora a càrrec de Luthea Salom (tant present darrerament) i les clares influències del cinema indie americà fan que l’experiència de veure Requisitos para ser una persona normal sigui força agradable. És original el que ens explica, però també com ens ho explica. Els elements visuals amb els quals acompanya els pensaments dels personatges són una cirereta que no carrega el pastís i que s’assaboreixen amb gust.
Pel que fa als personatges que acompanyen a la protagonista, en la seva aventura María de las Montañas coneix a Borja, el millor acompanyant que podia trobar, un jove que tampoc encaixa, que treballa en una coneguda botiga de mobles i que intenta baixar de pes. Ja tocava una comèdia romàntica on els protagonistes no complissin els estàndards de bellesa incentivats pels anuncis de perfum i que es tirin pets com la resta de mortals…! Manuel Burque està fantàstic donant vida al personatge de Borja, un bon encert de càsting.
Destacar també que el film es beneficia de la presència d’altres actors com Silvia Munt, Carmen Machi, Blanca Apilánez ó Alexandra Jiménez, que omplen la pantalla en cadascuna de les seves interpretacions. Machi, Apilánez i Munt tenen ofici i són les protagonistes d’una de les millors seqüències de la pel·lícula. I per la seva banda, Jiménez, actriu de naturalitat i veritat increïbles – i que aviat podrem veure protagonitzant la segona de Juana Macías-, construeix un personatge amb força matisos. Bé, de fet, una de les habilitats de Dolera és que els personatges no són plans, sinó que tenen uns matisos força interessants i atrevits, com per exemple l’aposta que fa pel personatge del germà de la protagonista.
Requisitos para ser una persona normal és un film amb personalitat, dels que fan falta al cinema espanyol (sovint tant queixós i ploramiques) i del que sobretot s’agraeix que la seva directora no hagi tingut la pretensió de canviar la història del cinema, desitjant-li una interessant i fructífera progressió…
Envía una resposta