Conducta
6Valoració

Una proposta naturalista, interessant però un tant alliçonadora, a la Cuba de la misèria i l’educació

Nominada a Millor pel·lícula hispanoamericana als premis Goya “Conducta” esbossa una realitat incòmoda. Sobre què hem de fer amb aquells alumnes que provoquen problemes a classe. Chala (Armando Valdes Freire), un nen d’onze anys que viu en un ambient de violència, amb una mare addicta a les drogues i a l’alcohol, entrena uns gossos per a fer baralles i guanyar quatre duros. A l’escola, però, gràcies a una experimentada mestra, la Carmela (Alina Rodríguez), hi troba un bri d’esperança.

Aquest fil argumental ens serveix per a iniciar un viatge de no retorn. On la marginalitat social es trasllada a les aules. Què ha de fer amb el conflicte l’escola? Un enfrontament entre els partidaris de externalitzar el problema i enviar el nen a un internat i els que creuen, encapçalats per Carmela, que la seva funció és donar una oportunitat a Chala. Com a única manera de què pugui sortir endavant.

Més enllà de les particularitats del context, l’acció transcorre a Cuba, ens trobem amb un tema universal. L’educació i els seus límits. Els recursos educatius i la professió de mestre com a ésser formador que hauria de vetllar pel benestar i futur del seu alumnat, futurs membres d’una societat adulta. El missatge és clar. Apartar de la normalitat aquells alumnes més vulnerables els criminalitzarà i enfonsarà per sempre més. Només, des de la comprensió de l’estament escolar aquells desafortunats que no trobin empar a la llar podran nodrir-se de coratge per a incloure’s a la societat. Sinó, apartar-los del ramat els empeny a seguir amb la seva «particular» forma de subsistir.

Conducta

Ernesto Daranas, director i guionista, mostra una realitat crua i empobrida en una producció austera i naturalista. Tot i la bona intencionalitat del guió, en algun tram de la història el binomi problema-solució es fa repetitiu. I l’espectador té la sensació d’estar donant voltes contínuament sobre el mateix aspecte. A més, rèpliques massa grandiloqüents, amb cert tuf adoctrinant, surten d’una línia força quotidiana. Malgrat tot, aquest fet no hauria de desvirtuar el to general del film. Un to crític i punyent on hi destaca l’actuació del nen protagonista, Armando Valdés Freyre. Un trapella simpàtic, que lidia amb la part més fosca de la vida i descobreix els gèrmens de l’amor, gairebé al mateix temps. Potser això el salvi de la condemna. No pas de la que li vol imposar l’escola. Sinó, de la que sembla voler-li imposar la vida.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies