Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia
8Valoració

“Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existència” és un film original i trencador. Per a ments obertes i amb ganes de tastar noves propostes narratives.

Amb el Lleó d’Or a millor pel·lícula del festival de Venècia de 2014, “Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existència” correspon a la tercera part d’una trilogia que gira al voltant de l’ésser humà (un es pregunta si hi ha alguna pel·lícula que no en tracti). En ella es narra la vida de dos perdedors que passen la cinquantena. Dos venedors d’articles de broma que viuen en una casa abandonada, i que tenen tres trobades amb la mort. Un títol suggeridor, un argument que no deixa ningú indiferent. Ens trobem, doncs, davant d’una producció força original i trencadora. Només apte per a ments obertes i amb ganes de tastar noves propostes narratives.

Així, queda clar que ens situem davant d’un film gens convencional. Tractat des d’una perspectiva estrafolària i quotidiana copeja en la més profunda de les absurditats de la nostra espècie. La mort, extravagant, arriba quan arriba. I les situacions i reaccions que se’n deriven despullen la moral de les nostres ànimes. Una narració austera, on predomina el pla general fix, i on la importància d’allò que ocorre o allò que es diu pren el protagonisme absolut. La reflexió ve de la quietud, una quietud que Roy Andersson, director i guionista del film, pretén transmetre dotant de força el guió. Naturalista i hilarant, la irracionalitat que hi copsem ens fa posar del costat de la comicitat més descantellada. Potser la mort, potser l’ésser humà, mereix una perspectiva desenfadada que el ridiculitzi. Allò a què donem importància queda penjat d’un fil elèctric. I és per això que els espectadors no restem indiferents a aquesta proposta. Més somriures que rialles escandaloses (tot i que això depèn de la facilitat riallera de cadascú). La parella protagonista, interpretada excel·lentment per Holger Andersson i Nils Westblom, pretén des de la seva grisor fer feliç la gent. D’alguna manera, les persones no ho són i han de recórrer a estranys artefactes per a ser-ho, per a mantenir la dalla a distància.

Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia

Situeu-vos en un context surrealista. Imagineu a Dalí, en un bar de Suècia, intercanviant impressions amb don Quixot i Sancho Panza i començareu a entendre què us espera a la pantalla. Un film on la composició de la seva fotografia i de les seves interaccions provoca tot un seguit de sensacions trobades. Com si d’una poesia fílmica es tractés, Roy Anderson juga amb la música, la imatge i la paraula. Aquest trinomi empeny la narració cap a un ritme buscat. On s’hi lliuren diverses batalles entre felicitat i tristor; declivi i plenitud; orgull i misèria. Els valors fluctuen incoherentment en un univers d’estranya incomprensió. On el desig deixa anar de la mà el miratge. On tot allò que es vol, no es diu. On tot allò que es diu, és buit… aparentment.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies