I ha arribat l’últim de Hou Hsiao-hsien per èxtasi dels seus fans i avorriment mortal de la resta. ‘The Assassin’ és per alguns una de les pel.lícules més belles de la història del cinema. Per altres la més avorrida. A ‘Chronic’, del mexicà Michel Franco, destaca la interpretació de Tim Roth, i la última de les pel.lícules franceses de la competició, ‘Valley of Love’, amb Gérard Depardieu i Isabelle Huppert, també ha decebut.

Des de que Thierry Frémaux va anunciar el passat 16 d’abril que la última pel.lícula de Hou Hsiao-hsien participaria en aquesta edició del Festival de Cannes, s’ha tingut a la cinefilia i la crítica més militant expectant. No en va, han passat ja 8 anys des de que el director xinès va presentar ‘El vuelo del globo rojo’ i quasi 3 des que es va anunciar el rodatge de The Assassin’, la pel.lícula wuxia (arts marcials en un context històric estil ‘Tigre y dragón’) d’un dels directors més intimistes del cinema actual.

El resutat és un dels films més bells que hem vist i veurem en molt de temps. Visualment tant absorbent i fascinant, que aconsegueix que la trama i l’argument passin a segon pla, que no importi que la seva història avanci a foc (massa) lent. La bellesa de les imatges s’imposa. La direcció artística, el vestuari, els exteriors, la llum, els moviments de càmera, els enquadraments, el muntatge, tot està orquestrat perquè el que es vegi a la pantalla llueixi espectacularment bell. A Hou Hsiao-hsien no sembla que li importi massa explicar la història de l’assassina enviada a matar al governant d’una regió rebel que havia estat el seu promès. O el conflicte entre el seu sentit del deure i els sentiments.

assassin

Però l’estil de Hou Hsiao-hsien està a les antípodes del Zhang Yimou de ‘Hero’ o ‘La casa de las dagas voladoras’ o el de Ang Lee a ‘Tigre y dragón’. Res a veure amb la seva exhuberància i desplegament de color o els llargs vols i acrobàcies a les batalles. A ‘The Assassin’ tot és coprenedorament bonic, però sembla real. Les seqüències de lluites són breus i contundents però creïbles.

Per part de la crítica, ‘The Assassin’ és la millor pel.lícula presentada en aquesta edició del festival. Per l’altra part, la més avorrida. Per al jurat, no ho sabrem fins la tarda del proper diumenge.

Després de guanyar el premi Un Certain Regard de 2012 amb ‘Después de Lucía’, el mexicà Michel Franco ha debutat a la competició gran del Festival de Cannes amb Chronic, la seva primera pel.lícula parlada en anglès, protagonitzada per un magnífic Tim Roth, convertit des d’ara mateix en el favorit al premi al Millor Actor.

A ‘Chronic’ interpreta a un infermer especialitzat en cuidar malalts terminals, tant eficient i professional a la seva feina com incapacç i maldestre en les seves relacions amb els altres.

chronic

Rodada en la seva major part amb plans fixes, Franco mostra la rutina del personatge amb distancia: com atén als malalts que cuida, com els renta, com els hi dóna el menjar, com els tracta i com acaba establint vincles molt íntims amb ells. Res nou a explicar, ni res que no haguem vist abans, però Franco aconsegueix inquietar i mantenir l’interès gràcies a la forma en que va donant la informació sobre el passat del protagonista a l’espectador, que és el què acaba generant la tensió interna en la pel.lícula. Pot ser un exercici d’estil, però funciona, al menys fins al qüestionable final.

I tampoc la cinquena pel.lícula francesa a concurs ha aconseguit arreglar el baix nivell de la representació gala en aquesta edició, Valley of Love de Guillaume Nicloux, el director de ‘La religiosa’ i ‘El secuestro de Michel Houellebecq’, que permet reunir a dos grans del cinema mundial com Gérard Depardieu i Isabelle Huppert 35 anys després d’haver protagonitzat ‘Loulou’ de Maurice Pialat.

valleyotl

La premisa de la pel.lícula és senzilla: després del suïcidi del seu fill Michael, Isabelle i Gérard, dos actors francesos amb carreres internacionals que porten anys sense veure’s, han de reunirse al Death Valley de Califòrnia i fer un recorregut junts d’acord amb les instruccions rebudes en respectives cartes que els va escriure el seu fill. En aquest viatge, Isabelle i Gérard parlaran, es reconeixeran i intentaran “buscar” els seu fill perdut.

El guió barreja moments dramàtics, amb altres més lleugers, però li falta originalitat i, sobretot, contundència, desaprofitant el seu prometedor punt de partida. Tant Depardieu (que en la vida real també va patir la mort del seu fill), com Huppert aconsegueixen dues bones interpretacions que, juntament amb els espectaculars paisatges naturals de Death Valley, són el millor de la pel.lícula.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies