Ahir arribava el dia d’un dels plats forts de la competició, ‘Youth’ de Paolo Sorrentino. I, com era d’esperar, la divisió d’opinions ha estat radical. Des de l’obra mestra a la presa de pèl. Valérie Donzelli sembla confirmar amb el desastre de ‘Marguerite et Julien’ que allò de ‘Declaración de guerra’ deuria ser un accident. També s’han presentat el nou de Apichatpong Weerasethakul, Brillante Mendoza i Kiyoshi Kurosawa a Un Certain Regard i les pel.lícules de Jeremy Saulnier i de Miguel Gomes, la monumental ‘Arabian Nights’, a la Quinzena de Realitzadors.
Era previsible. El nou del director de ‘La gran belleza’ estava destinat a generar divisió d’opinions. A aquestes alçades, el director de Nàpols s’ha convertit en una espècie d’agregador d’odis i fòbies per part de la crítica cinematogràfica i l’estrena mundial de ‘Youth’, como era d’esperar, ha estat rebuda tant amb aplaudiments com amb escridassades.
En aquesta ocasió, Paolo Sorrentino abandona els carrers de Roma i se’n va a un hotel balneari als Alps Suïssos on descansen en Fred, un director d’orquestra retirat a qui interpreta Michael Caine, la Lena, la seva filla i assistent (Rachel Weisz), i en Mick, un director encara en actiu que prepara el guió de la seva nova pel.lícula acompanyat d’un grup de joves col.laboradors. Els dos són amics des de fa anys i ara que s’acosten als 80 decideixen passar uns dies junts mentre reflexionen (o quelcom semblant) sobre la vida que els queda per davant.
I dic ‘o quelcom semblant’ perquè els diàlegs i les reflexions que plantegen els dos protagonistes son tant resultons com tòpic i plans. És indubtable que és un plaer assistir al joc de repliques i contrarèpliques dels dos intèrprets, la seva complicitat i camaraderia, però sobren llocs comuns i falten idees de veritable profunditat.
Sorrentino manté el seu estil recarregat, visualment enlluernador, amb aquells inserts musicals marca de la casa (encara que a vegades sigui a costa de convertir a Mark Kozelek en mer acompanyament musical), fa bonic i atractiu l’entorn que envolta els personatges, però al servei de la superficialitat i d’una lleugeresa que no concorda amb la situació dels personatges. A ‘Youth’ hi ha alguns moments brillants, però sovint les seves metàfores i símbols resulten massa bàsics i simples encara que ofereixin un embolcall luxós.
Amb ‘Marguerite et Julien’ de Valérie Donzelli es confirma que aquest no està essent un bon any per les pel.lícules franceses a competició, tot i que Thierry Frémaux anunciés el contrari a la roda de prensa de presentació de la programació d’aquesta edició. A l’espera de ‘Deephan’ de Jacques Audiard, la collita d’aquest any de cinema gal a la competició de Cannes està essent molt decebedora. I ‘Marguerite et Julien’, l’últim de la directora de ‘Declaración de Guerra’ és la pitjor pel.lícula de totes.
Amb un guió escrit per la pròpia Valérie Donzelli i el seu col.laborador habitual, protagonista i acompanyant, Jerémie Elkaïm, a partir d’una idea i guió de Jean Gruault (a la vegada col.laborador de François Truffaut), la pel.lícula explica la malaltissa relació entre dos germans, l’amor fraternal dels quals evoluciona cap a passió amorosa en la joventut, provocant un escàndol.
Donzelli converteix la historia en un conte que unes nenes s’expliquen entre elles, permetent-se així tirar del punt de vista sujectiu dels del qual enfocar la historia. Però aquest fet no justifica els seus excessos formals, en la posada en escena, el muntatge o la direcció, ni els seus anacronismes. En el seu intent de fer quelcom suposadament original, innovador i trencador, acaba resultant grotesc i el que hauria de ser romàntic es queda en el ridícul.
Altres seccions, en breu
Tres de les pel.lícules més esperades de Un Certain Regard estan dirigides per directors asiàtics. Per una banda, ‘Cemetery of Splendour’ del tailandès Apichatpong Weerasethakul que amb la seva anterior ‘Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas’ es va emportar la Palma d’Or de 2010. En aquesta ocasió, l’acció – si es que es pot parlar d’acció en una pel.lícula d’aquest director – transcorre en un antic colegi convertir en hospital on ingressen a soldats amb una estranya malaltia del son i els seus voltants. A aquest hospital arriben mèdiums, voluntaris i els esperits d’aquells que van ocupar els terrenys sobre els què s’ha construït. Com és habitual en Apichatpong, present i passat, la realitat i el món espiritual, s’uneixen i es en les dues dimensions de la pantalla de forma assossegada i abstracta, donant lloc a alguns moments realment inspirats, si bé en algunes seqüències la capacitat de suggerencia de ‘Cemetery of Splendour’ queda limitada per certa sobre explicació.
Un altre il·lustre premiat en edicions anteriors del festival, és el filipí Brillante Mendoza que ha presentat ‘Taklub’, la seva crònica dels dies posteriors al tifó Hayan que va devastar la ciutat de Tacloban a Filipines. Història de resistència, de solidaritat, de capacitat de lluita i de supervivència, ‘Taklub’ funciona molt millor quan Mendoza assumeix la funció de ser testimoni del que passa, de l’esforç i de la crítica al sistema i la burocràcia, més que no pas quan opta pel pla curt, el to més íntim i el melodrama personal. Mendoza manté el seu estil basat en preses molt llargues i juga amb les lents per captar imatges tant belles com poderoses.
El tercer asiàtic de renom que ha presentat la seva pel.lícula a Un Certain Regard és Kiyoshi Kurosawa amb ‘Journey to the Shore’, una road movie sobre un marit que als tres anys d’haver mort torna a casa per resoldre assumptes pendents. A pesar del seu plantejament suggerent, la pel·lícula acaba perjudicada per la seva linealitat i superficialitat, a mig camí entre la telenovel.la de sobretaula i una historia de fantasmes.
Fa dos anys, Jeremy Saulnier es va revelar amb ‘Blue Ruin’ com un dels noms a seguir en el cinema independent americà. Amb ‘Green Room’, un thriller amb aires de Peckinpah, presentada en aquesta edició de la Quinzena de Realitzadors, confirma el que apuntava el 2013. Violència, gore, humor i un pols ferm que atrapa. Pocs dòlars, però moltes idees per explicar la fuga de l’infern d’un grup de rock punk que acaba en un perillós niu de neonazis.
I per acabar la crònica d’avui, ‘Arabian Nights’ del portuguès Miguel Gomes (‘Tabú’), una de les pe.lícules que marcarà aquesta edició de la Quinzena de Realitzadors i de tot el festival. Amb una duració total de sis hores i mitja, projectada en 3 parts o volums (anomenats L’inquiet, El desolat i L’encantat) com els ha anomenat el seu autor, suposen una obra monumental, un anàlisi lúcid i alhora divertit de la crisi de Portugal i un exercici de cinema original, lliure i terriblement creatiu. ‘Arabian Nights’ agafa prestada l’estructura dels contes de Sheherezade per presentar diversos fets ocorreguts a Portugal entre l’estiu del 2013 i el de 2014 en una barreja única de documental, ficció i fantasia pura a base de vespes assassines, la troika, galls cantarins, judicis impossibles, les mil i una nits, una xinesa enamorada de l’home equivocat i ensinistradors de pinsans. El film confirma a Miguel Gomes como un dels millors narradors d’històries del cinema actual. Una joia inclassificable i única.
Envía una resposta