Tres grans del cinema nordamericà ens n’han donat avui una de freda i dues de calentes. Todd Haynes triomfa amb ‘Carol’, Woody Allen agrada a la majoria amb ‘Irrational Man’ i Gus Van Sant es perd al bosc de ‘The Sea of Trees’. Entre les europees, aplaudiments per la italiana ‘Madre Mia’ de Nanni Moretti i la francesa ‘Mon Roi’ de Maïwenn s’endu sobretot els del públic local.
Ja ha sorgit la primera favorita a la Palma de Oro. ‘Carol’ l’adaptació de la novel.la ‘El precio de la sal’ de Patricia Highsmith que ha dirigit Todd Haynes i protagonitzen Cate Blanchett i Rooney Mara, magnífiques les dues complementant-se a la perfecció, s’ha col.locat la primera en la majoria de llistes i apostes. Drama intimista i subtil, sense efectismes o cops d’efecte, sobre dues dones que s’enamoren als Estats Units dels anys 50. Per un costat, Carol, una dona madura de classe acomodada i mare d’una filla a punt de divorciar-se, que té perfectament assumida la seva homosexualitat; i, per altre, una jove dependenta d’uns grans magatzems en vies d’autodescobriment. Dues dones vulnerables, cadascuna de manera diferent, que troben el complement perfecte en la seva relació.
Amb una ambientació cuidadíssima, una fotografia d’enquadraments precisos i una hàbil utilització del color, deudora dels quadres d’Edward Hopper, que realça el fred de l’entorn en el que viuen les protagonistes, una banda sonora que embolcalla i una direcció plena de classe capaç de mantenir un pols ferm i sostingut durant tot el metratge, s’ha col.locat entre els grans títols que recordarem d’aquesta edició del festival.
I si a Todd Haynes li correspon l’èxit, a l’altre director nordamericà de la competició li ha tocat endur-se un dels majors pals d’aquesta edició. Gus Van Sant, guanyador de la Palma de Oro per ‘Elephant’, i el seu ‘The Sea of Trees’ han rebut la primera gran esbroncada del festival. I és que aquesta barreja de melodrama familiar estil best-seller romàntic rosa, llegeixi’s Nicholas Sparks, amb el ‘pseudobudisme animisme zen’ japonès i una història de supervivència acaba resultant ridícula. El mar d’arbres a què fa referència el títol és el bosc d’Aokigahara a les faldes del mont Fuji a Japón, un lloc al que va Arthur Brennan (Matthew McConaughey) a posar fi a la seva vida. Allà es trobarà amb Takumi Nakamura (Ken Watanabe), un japonès que també vaga pel bosc i al que intentarà salvar.
En aquest periple pel bosc buscant la salvació, els dos protagonistes discutiran sobre el diví i l’humà, sobre l’espiritualitat i la racionalitat en un nivell bàsic ‘per dummies’, mentre l’Arthur recorda la seva vida amb la seva dona, interpretada per Naomi Watts, i la situació que l’ha portat al bosc. El guió encadena un crescendo de recursos tramposos en busca de la llàgrima fàcil que resulten excessivament obvis, perjudicats a més per una direcció que s’entesta en voler subratllar allò que al guió ja resulta massa evident.
Millor sort ha tingut el nou treball de l’altre guanyador de la Palma de Oro, ‘Madre mia’ de Nanni Moretti, una pel.lícula que pel seu to recorda molt precisament a ‘La habitación del hijo’, pel.lícula per la qual es va endur el premi gros de Cannes al 2001. I si en aquella ocasió parlava de la mort d’un fill, ara ho fa de la pèrdua de la mare.
Aquesta vegada, es reserva per ell un paper secundari i cedeix el protagonisme a Margherita Buy, que interpreta a una directora de cinema amb una mare malalta, obligada a enfrontar-se al rodatge de la seva última pel.lícula amb una estrella nordamericana interpretada per John Turturro, en un paper quasi bufó que en altres pel.lícules del director italià havia fet ell mateix. L’ego de Moretti és tant gran que sembla que necessita dos alter egos. Moretti aconsegueix un fi equilibri entre la comèdia i el drama, la realitat i el somni, la búsqueda de l’emoció i l’humor.
La primera pel.lícula francesa a la competició ha estat ‘Mon Roi’ de la també actriu Maïwenn, guanyadora del Premi del Jurado a l’edició del 2011, i protagonitzada per Vincent Cassel i Emanuelle Bercot, directora de ‘La Tête Haute’, la pel.lícula que va inaugurar aquesta edició. El rei al que fa referència el títol del film és Georgio, la parella de Tony, que durant la rehabilitació d’una greu lesió de genoll es pren el temps per pensar què l’ha portat a aquesta passió quasi autodestructiva per ell.
‘Mon Roi’ està estructurada en dues parts: per una banda, el record de la relació des de l’inici fins a la situació actual i, per altra la pròpia recuperació física i mental de la protagonista, que s’acaba convertint en un mer vehicle de l’anterior. El principal problema de la cinta està en la falta de coherència en l’evolució de la parella protagonista. Les relacions humanes són complexes i imprevisibles, però no tant arbitraries com planteja el film. Les anades i vingudes de la parella, les voltes i més voltes de la seva relació, semblen més marcades pel caprici, la necessitat d’omplir el temps i introduir alguns gags més o menys ocurrents per part del guionista, que per un mínim de coherència de la història o les actuacions dels personatges.
Fora de concurs, Woody Allen
‘Irrational Man’, la última pel.lícula del director novaiorquès, s’ha presentat fora de concurs. En la linea de ‘Delitos y faltas’ o ‘Matchpoint’, però en un to més lleuger i desenfadat, i amb resultats no tant satisfactoris, planta a l’espectador davant del dilema moral del seu protagonista, un professor universitari de filosofia interpretat per Joaquin Phoenix que ha de decidir la forma correcta d’actuar quan ell i una de les seves alumnes (Emma Stone) reben una informació sobre uns fets que consideren injustos.
La tensió sorgeix per l’oposició de les dues visions dels protagonistes: per un costat, el professor, un teòric acadèmic amb tendència a deixar-se portar psl dogmes filosòfics i, per altre l’alumna amb els peus a terra que es qüestions l’aplicació pràctica d’aquests dogmes a la vida real. D’aquó sorgiran una sèrie d’embolics romàntics i criminals que conformen la millor pel.lícula del director de Brooklyn des de ‘Midnight in Paris’.
Envía una resposta