Locus Amoenus
9.5Valoració

Un tren amb tres passatgers surt de la seva estació d’origen amb total normalitat. Però en una hora el tren descarrilarà i els tres passatgers moriran. Els espectadors ho saben però els passatgers ho ignoren completament.

Guanyador del Premi a la Millor Direcció a l’SKENA UP, Festival de Pristina (Kosovo), i finalista del Premi BBVA de Teatre, l’espectacle Locus Amoenus arriba a la Sala Beckett. I, malauradament, només s’hi queda fins al 24 de Maig.

Com si de Crónica de una muerte anunciada es tractés, l’espectacle comença amb unes simples línies projectades, en les que s’informa l’audiència que els tres personatges que estan veient en escena moriran al final de l’obra: un conill creuarà les vies i serà atropellat, part dels seus budells entrarà en contacte amb el motor elèctric del tren, això provocarà un curtcircuit i, finalment, el tren descarrilarà. A partir d’aquí, tres vides simples, mediocres i banals es converteixen en misteris i atraccions argumentals. El públic se sent part d’un espectacle que només busca mostrar la presència inevitable de la mort, i en ell intenta trobar respostes a preguntes que mai han estat plantejades. El qui mira només es fa preguntes perquè sap que aquells personatges moriran en una hora, i té la necessita descontrolada de voler saber tota la informació just abans que tingui lloc l’incident.

Però la companyia ATRESBANDES no menteix, l’espectacle té una durada d’exactament una hora, els seixanta minuts que falten perquè aquest tren descarrili i aquestes històries no tinguin un principi ni un final, sinó un present. Els creadors i actors Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia fan una gran feina en tots els sentits. Creativament són capaços de generar una atmosfera de tensió passiva, amb uns personatges amb molt ganxo però sense ser per res estereotipats. I aquesta naturalitat es transmet en tot moment amb les mateixes actuacions, que juguen amb la senzillesa ben aprofitada.

Locus Amoenus

La il•luminació i el so a càrrec d’Alberto Rodríguez i Joan Solé, respectivament, juga molt amb la sincronització i la vinculació tècnica i escènica, fins al punt que el que podria semblar simple es converteix en sorprenent i, en certs moments, angoixant. Cal remarcar el moment en què el conill és atropellat i un simple canvi de llums i so posen la pell de gallina. La pantalla, situada al fons de l’escena, dóna al públic un avantatge per sobre dels personatges a partir de la complicitat i l’omnipresència. I tot i que en aquesta pantalla només hi aniran apareixent frases, petites explicacions o un temporitzador, aquest serà el millor mitjà per mantenir al públic en tensió.

Realment només hi ha una cosa dolenta de Locus Amoenus: la quantitat de butaques buides. Sap greu veure un paisatge tan desolador en una de les millors creacions alternatives de la programació teatral actual. Sap greu pensar que no hi hagi suficient gent que vagi a veure un espectacle d’aquestes característiques (tan cinematogràfic i teatral a la vegada). Sap greu fins i tot pensar que hi haurà gent que (sense voler semblar pedant) no captarà tota l’essència d’una funció tan ben equilibrada. Sap greu que aquesta crítica no pugui cridar l’atenció a tants espectadors com desitjaria. I sap greu perquè, sense la necessitat de mentir, es pot dir que aquest és un espectacle extraordinari.

Locus Amoenus està a la Sala Beckett fins al 24 de Maig i es pot qualificar de visionat obligatori.


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Albert Pérez Hidalgo, Miquel Segovia i Mònica Almirall
Intèrprets: Albert Pérez Hidalgo, Miquel Segovia i Mònica Almirall

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies