L’hort de les oliveres
9Valoració

“Després de la mort del patriarca de la família Bofill, a la gran casa pairal de l’Hort de les Oliveres només s’hi va quedar la minyona, la qual ara es disposa a preparar-ho tot perquè els Bofill s’hi reuneixin. La disputa pel futur de l’herència s’acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran passió contemporània.”

L’Hort de les Oliveres, de Narcís Comadira, presenta un sorprenent còctel quant a la seva heterogeneïtat. L’escriptor no només no amaga la clara influència de Txékhov, Shakespeare, i la litúrgia cristiana de Dijous Sant, sinó que deixa ensumar orgullós el perfum d’aquests pares del cànon literari fent de les referències als esmentats el fil conductor de la seva obra.

“A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia”, escriu Txékhov a l’Hort dels Cirerers. El personatge del poeta, que pren veu de narrador explicatiu i alter ego del mateix Narcís Comadira, introdueix la cita tot just començar l’espectacle:

“Jo, pobre poeta local, a vegades també sento aquest desig fortíssim. I finalment m’he decidit. No sé si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia, o una mica de tot. Com serà? No ho sé.”

L’enginy de Comadira aconsegueix així presentar l’obra al públic, i encara va més enllà: obliga a aquest a esdevenir-hi des d’un principi partícip tot establint-hi un pacte de complicitat. Un pacte estrictament necessari per complir l’objectiu promès: que la trama passi de manera fascinadora de la comèdia a la tragèdia sense descol•locar l’espectador.

L’Hort de les Oliveres constitueix un espai simbòlic que ens presenta una família catalana, paradigma de totes les famílies catalanes. Sota la màscara d’una simple discussió familiar sobre l’herència i el futur de la casa un cop mort el pare, van florint altres qüestions de major importància de tal manera que calen fins als ossos de l’espectador abans que pugui adonar-se’n: qui som? D’on venim, i on anem? Quina memòria volem conservar i, per tant, quina imatge de nosaltres volem projectar al futur? Aquells terrenys carregats d’arbres, d’història i de records personals seran testimonis de la decadència de l’esperit de pàtria i de l’angoixa existencial que l’enfonsament d’un imperi provoca.

hort text

Xavier Albertí s’inaugura com a director del Teatre Nacional de Catalunya amb una proposta arriscada, i ho fa amb èxit. Hauria estat senzill perdre la concordança amb un text que canvia amb extrema facilitat de registre, però uns actors obedients i entregats i una musicalitat sempre encertada envolten l’espectacle d’una harmonia encisadora que provoca una agraïda il•lusió d’equilibri.

Si hi ha un aspecte que crida indubtablement l’atenció del conjunt escènic és el fet que el rol protagonista el dugui a terme un actor amb escasses nocions interpretatives, especialment quan aquest està rodejat de grandíssims noms del teatre català, com ara Mont Plans i Carles Canut, i de futures promeses que no deixen ningú indiferent, com en Robert Gonzalez.

El Teatre Nacional de Catalunya ens recorda un cop més que l’escena que val la pena és la que barreja a parts iguals literatura i música tot imposant un aprenentatge moral. Imprescindible.


Es pot veure a: TNC
Text: Narcís Comadira
Intèrprets: Mercè Arànega, Carles Canut, Antoni Comas, Rubèn de Eguía, Ricard Farré, Oriol Genís, Robert Gonzalez, Marta Ossó, Mont Plans, Aina Sánchez


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies