Nous noms a la secció a competició del festival: Yorgos Lanthimos, que va guanyar el premi de Un Certain Regard amb ‘Canino’, presenta ‘The Lobster’ i l’hungarès László Nemes la seva ópera prima ‘Son of Saul’. Mentrestant, alguns habituals de la secció competitiva presenten els seus treballs a les seccions paral.leles: Naomi Kawase inaugura Un Certain Regard amb ‘An’ i el nou de Phillipe Garrel i Arnaud Desplechin s’ha pogut veure a la Quincena de Realitzadores.
A alguns els encanta retreure a Cannes que no aposta per nous valors, que omple la seva programació de noms consagrats i no deixa espai pels novells a la competició. I en això estavem quan de sobte ha aparegut en aquesta edició ‘Son of Saul’, l’ópera prima de l’hungarès László Nemes, a la filmografia del qual figuren 3 curts i el fet d’haver estat l’ajudant de direcció de Bela Tarr a ‘El hombre de Londres’. I a més, amb una pel.lícula que transcorre al camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau el 1944.
A aquestes alçades, tots hem vist unes quantes pel.lícules sobre aquest tema. Ficció, documentals, més o menys dramàtiques, però cap com ‘Son of Saul’. I László Nemes ho sap perfectament. Es refia de l’espectador. Sap que no necessitarà contextualitzar la pel.lícula. Sap que per explicar la història de Saul -un sonderkommando (jueus aïllats de la resta del camp que ajudaven a la maquinària d’extermini nazi) que, al reconèixer al que podria ser el seu fill entre els cadàvers, decideix salvar-lo de les flames i buscar un rabí que li doni sepultura – és més que suficient presentar el punt de vista del seu protagonista. I per això enganxa la càmera a la seva cara, a la nuca, al cos, mostrant a l’espectador les seves reaccions, les seves mirades i el què mira, deixant que l’entorn es coli per les escletxes, pel fora de camp i pel tractament del so, que és clau pel resultat de la pel.lícula. ‘Son of Saul’ t’atrapa, t’introdueix al camp de concentració, et fa sentir l’amenaça i la barbarie i no et deixa escapar. Sense cap mena de dubte, una de les òperes primes més estimulants dels últims anys.
Després de guanyar un premi a Un Certain Regard, una nominació a l’Oscar i una llarga sèrie de premis més amb ‘Canino’ i el premi al Millor Guió del Festival de Venècia per ‘Alps’, el grec Yorgos Lanthimos fa el seu debut a la compatició gran de Cannes amb ‘The Lobster’, la seva primera pel.lícula en anglès i amb Colin Farrell, John C. Reilly, Rachel Weisz i Léa Seydoux al repartiment.
Novament barreja el surrealisme amb una mescla de sentit de l’humor molt negre i fins i tot amb un toc de romanticisme, en una denuncia del totalitarisme la intolerancia i l’anulació de la voluntat individual, ambientada en un hotel on es tanca als solters perque en 45 dies trobin la seva mitja taronja. Els que no siguin capaços de fer-ho, es convertiran en l’animal que prefereixin.
‘The Lobster’ arrenca de forma brillant, presentant aquest món ple de normes absurdes i inflexibles, recolçant-se en una excel.lent fotografia on predominen els tons apagats, i en unes relacions entre els personatges que donen molt de joc. I si bé Lanthimos no és capaç de mantenir aquesta brillantor de la primera hora al llarg de tot el metratge, ‘The Lobster’ el confirma com un director a seguir molt d’aprop.
Veterans a les seccions paral.leles
La inauguració de Un Certain Regard, la segona secció competitiva del festival, ha correspost a “An” de la nipona Naomi Kawase, una habitual del certamen al qual ja ha assistit sis vegades, quatre d’elles a la competició oficial.
A “An“, la pasta dolçade mongetes vermelles amb la que es farceixen molts dolços japonesos, manté el seu estil delicat, espiritual i pausat, però introdueix un lleu toc de denuncia social que la fa més propera. Hi ha una seqüència a “An” a la que l’anciana protagonista, magnificament interpretada per Kiki Kirin, explica al seu company de parada de dolços la recepta de la pasta de mongetes vermelles, per la qual es necessita molta finura, paciència i sensibilitat. Que no té res a veure amb la pasta produïda al per major de forma industrial. I pensem que en realitat està parlant del seu cinema davant d’altres propostes més massificades, però tampoc se’ns oblida que últimament dóna la impressió que Naomi Kawase es dedica a aplicar la recepta que tant bé coneix i sap aplica a l’hora de fer les seves pel.lícules. Ens agrada però no ens sorprèn.
I dos grans noms del cinema francès han presentat els seus treballs a la Quinzena de Realitzadors. L’encarregat d’inaugurar-la ha estat Phillipe Garrel amb ‘In the Shadow of Women’, en la què es passa a la comèdia romàntica quasi d’embolics sobre la relació d’una parella de quarentons que es dediquen a fer documentals on comencen a aparèixer les infidelitats. Amb només 73 minuts de duració, Garrel realitza un treball de síntesi notable i honest, mostrant només aquells moments imprescindibles per comprendre la història que narra, i evitant els cops d’efecte i buscant la complicitat de l’espectador. Hi brilla especialment la seva protagonista femenina, Clotilde Coureau.
I Arnaud Desplechin, que havia participat en cinc ocasions a la competició gran de de Cannes, ha presentat també a la Quinzena de Realitzadors, ‘Trois Souvenirs de ma jeunesse’. Amb l’excusa de la tornada d’un antropòleg interpretat per Mathieu Amalric a París, el director de Roubaix barreja una mirada personalissima entre nostàlgica, divertida i amarga als amors de joventut, una simpàtica història d’espies a la URSS de la guerra freda i els records de la infancia. Desplechin evita arrodonir i polir massa la seva pel.lícula, no li importa que li quedi imperfecta, però són precisament la seva inmediatesa i visceralitat alguns dels principals valors de ‘Trois Souvenirs de ma jeunesse’.
Envía una resposta