Poc importa que per primera vegada des de 1987 la pel.lícula d’inaguració, ‘La Tête en haute’, l’hagi dirigida una dona i que una de les seves protagonistas sigui Catherine Deneuve, la gran diva del cine francès. Poc importa que les dues primeres pel.lículas de la competició siguin la italiana ‘Tale of Tales’ i la japonesa ‘Our Little Sister’ dirigides per Matteo Garrone i Hirokazu Koreeda respectivament, habituals del festival i del seu palmarès. El poder de la maquinària de Hollywood i les seves estratègies de promoció han aconseguit que les primeres hores del festival de cinema més important del món estiguin marcades per ‘Mad Max: Furia en la carretera’.
La tornada de l’australià George Miller a la saga que li va donar la fama (a ell i a Mel Gibson) 30 anys després és un espectacle d’acció, explosions i soroll aclaparador i imparable. Una pel.lícula trepidant amb algunes de les millors seqüències d’acció dels últims anys, que han provocat en quatre ocasions els aplaudiments del públic assistent a la projecció.
I en aquest garbuix de trastosde tota mena, pols, gasolina i un Mad Max atormentat pels seus records (Tom Hardy), emergeix Imperator Furiosa (Charlize Theron) com a líder del grup de rebels que decideix escapar de la Ciudadela on viuen sota el comandament d’un tirà. Un personatge a seguir que es mereix, des de ja, una altra pel.lícula per ella sola.
També ens parla de dones que es subleven contra la seva situación l’italià Matteo Garrone a “Tale of Tales”, adaptació lliure d’uns contes del segle XVII escrits per Giambattista Basile. El director de “Gomorra” i “Reality” (guanyadores les dues del Gran Premi del Jurat de Cannes), s’oblida dels retrats més o menys realistes de les clases menys afavorides de la Italia actual i ens porta a un món màgic de contes de reis, reines, monstres marins, castells, ogres, saltimbanquis, boscos encantats, albins, puces-mascota… un món tant fantàstic com cruel, que Garrone visualitza de forma brillant recolçat en un esplèndid disseny de producción en què el vestuari, la dirección artística, el maquillatge i la fotografía aconsegueixen transmetre aquesta atmosfera fantàstics sense caure en el kitsch o el cartró pedra.
Malhauradament, a la pel.lícula li acaben pesant els seus problemas de guió. La seva estructura no aconsegueix conjuntar els tres contes de manera fluida, la irrupcií d’un interromp bruscament el desenvolupament de l’anterior, i els intents d’unir-los resulten forçats i no acaben de funcionar. La pel.lícula està rodada en anglès i protagonitzada per Salma Hayek, Toby Jones, Vincent Cassel i John C. Reilly.
I més dones dirigides per un home per la Competició. Hirokazu Koreeda, que amb ‘De tal padre, tal hijo’ es va endur el Premi del Jurat el 2013, ha presentat “Our Little sister”, la historia de tres germanes que viuen juntes a la gran casa familiar. Abandonades pel seu pare quince anys enrera, descobriran al seu funeral que tenen una mitja germana. El director japonés torna a demostrar la seva sensibilitat i la seva capacitat per retratar el dia a dia dels seus personatges en línea amb el cinema humanista i honest que el caracteritza. Sense carregar les tintes, sense forçar el conflicto, vorejant a estones la cursileria però aconseguint l’emoció sincera, si bé en aquesta ocasió li pesa en alguns moments la falta de concreció del seu arc dramàtic. Koreeda no sorprèn, però el que fa ho sap fer molt bé.
I, com deia al principi, la pel.lícula que s’ha encarregat d’inaugurar l’edició d’aquest any és ‘La Tête Haute’ dirigida per la francesa Emmanuelle Bercot i protagonitzada per Catherine Deneuve, en el paper d’una jutge de menors, Benoît Magimel, com el seu tutor, i el debutant Rod Paradot. El film explica el recorregut d’un adolescent problemàtic, orfe de pare i amb una mare desastre i amb problems d’adaptació a la societat, per les diferents institucions del Pare Estat Francès que intenta portar-lo pel bon camí.
Una historia vista ja moltes vegades al cinema i tractada en aquesta ocasió amb un estil ple de subratllats, dramatisme de manual, tòpics i una utilització de la música obvia i maldestre. Tot i alguns moments en els que de cop sembla treure el cap una petita crítica a les institucions oficials (racisme, burocràcia,…), ‘La Tête Haute’ és, sobretot, una bastant fallida promoció del sistema judicial francés.
Envía una resposta