El cavernícola
3Valoració

Nancho Novo porta El Cavernícola al Teatre Poliorama de Barcelona desprès d’haver estat més de sis temporades representant el mateix espectacle a Madrid. Un monòleg que ens parlarà sobre l’eterna guerra de sexes.

La guerra de sexes existeix des que l’home és home i la dona, dona. Que som diferents, sembla obvi destacar-ho, que moltes vegades no ens entenem perquè funcionem i copsem les coses de manera diferent, és igualment evident.

Però justament aquestes diferències son alhora la gràcia de les relacions, els eterns equívocs que seguirem tenint, perquè vulguem o no, estem condemnats a entendre’ns.

Nancho Novo fa honor al títol de l’espectacle i ens presenta un escenari auster i primitiu: un sofà, una tele, un llum i una taula construïdes a base de pedres.

L’espectacle és igualment, primitiu. Escrit entre els anys 1988 i 1991 per Rob Becker, sembla haver-se quedat estancat en aquella època o més enrere encara. Malgrat això l’espectacle ha estat representat en més de 45 països i va batre en el seu moment rècord de permanència a Broadway.

Tinc ganes de veure un espectacle sobre la relació homes-dones que sigui modern i que em sorprengui, de veritat que sí, però sembla que demano un impossible.

A El Cavernícola trobem una vegada més tots i cadascun dels tòpics sobre les relacions entre els sexes. Els més evidents, els menys interessants, els més repetitius, els de sobretaula de diumenge amb els amics, els acudits més sobats i gastats. No és que Nancho Novo no hi posi voluntat, és que el text no dóna per a més, i a més a més, hem de tenir en compte que el monòleg ve de la boca d’un home, d’un mascle, d’un cavernícola.

El cavernícola Teatre Poliorama

És per això que em costa tant d’entendre l’èxit que ve tenint un espectacle com aquest a la Barcelona del 2015 (i abans a gran part del món). Són, com dic, tòpics rera tòpics, vistos i coneguts mil vegades, fins a la sacietat. Potser el problema és meu, perquè la gent del Poliorama semblava, en general, passar-s’ho molt bé.

Jo no vaig riure ni una vegada. Com a molt, un somriure tímid, i perquè Nancho Novo em cau bé, però poca cosa més. Em consola també saber que no vaig ser la única, però no em consola tant que fóssim una minoria.

Per fer servir un altre tòpic, diré que per gustos, colors, però jo segueixo esperant un espectacle còmic sobre la guerra de sexes que em sorprengui i que no tracti als éssers humans (d’ambdós sexes) com a mers arquetips de conductes fins i tot absurdes. Que no simplifiquin, que no siguin reductius, que no es basin només en estereotips, que no m’expliquin les gracietes de sempre i que si ho fan, com a mínim que no siguin tan “chuscos”.

Està vist que de moment em toca seguir esperant.


Es pot veure a: Teatre Poliorama
Text: Rob Becker
Intèrprets: Nancho Novo


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies