Utilitat programada
3Valoració

Sis adolescents que han passat tota la seva vida tancats en un búnquer i aïllats de la societat comencen a fer-se preguntes sobre la seva pròpia existència quan un d’ells desapareix misteriosament.

Un exercici bàsic a les escoles d’interpretació consisteix en cinc alumnes a l’escenari que fingeixen despertar-se en una habitació desconeguda, apartats del món. És un exercici d’improvisació en què els actors han d’anar aportant respostes a preguntes com “on som?”, “qui som?” o “per què estem aquí?” a mesura que avança l’escena. Una dinàmica que sembla haver inspirat al dramaturg Marc Rosich per escriure Utilitat Programada. Però Rosich es queda a mitges, i la paraula “improvisació” sembla la més adient per definir l’espectacle de la companyia La Hydra.

L’obra relata la història de cinc adolescents, la Lia (Lídia Casanova), la Julianne (Cristina López), l’Ella (Maria Salarich), l’Igor (Iñaki Mur) i en Mario (Mario Silva), que viuen tancats en un búnquer. Quan un sisè, en Jimmy (Enric Cambary), desapareix misteriosament i els deixa un missatge encara més intrigant, els cinc protagonistes es començaran a plantejar la seva realitat i descobriran que tenen poders propis dels superherois de còmic. Això els servirà per escapar de La Tutora (Míriam Alamany, en un paper molt innecessari que fa pensar que només la volien per poder posar el seu nom al cartell), una figura materna que els manté enganyats i controlats.

Tot i l’original plantejament escenogràfic, l’arrencada de l’obra ja indica una dinàmica que, per molt que intenti millorar a mesura que avança la funció, sempre es queda a mig fer i es basa en ingredients molt simples: un text bàsic i poc treballat, forats argumentals i de guió propis de la feina ràpida i mínima, personatges estereotipats i en alguns casos innecessaris que desaprofiten uns actors amb potencial, mala documentació a l’hora d’avalar certes argumentacions, i una direcció a càrrec de Míriam Escurriola que opta per la simplicitat escènica i poc arriscada.

Utilitat programada Teatre Tantarantana

Els intents continuats de les actrius i actors per aixecar l’espectacle semblen inútils davant d’un text propi de representació de final de curs d’una escola de teatre. Les manques d’originalitat, força i ritme fan que res sigui capaç de millorar una història que, tret d’alguns punts forts, comença desinflada i segueix punxada durant l’hora i mitja de durada.

Utilitat programada crida l’atenció en una sala com la del Teatre Tantarantana pel simple fet que no està al nivell, està a mig cuinar. No és una obra ben construïda des dels fonaments; un cotxe, per molt que l’adornis, no corre si no funciona el motor. Sap greu que la feina del dramaturg i la directora no estiguin al nivell dels actors i la sala, que sigui una mostra artística mediocre que busca el riure fàcil, la falsa crítica social i la credibilitat de l’inversemblant.

Tot i així, a servidor no li importaria veure una versió reposada i revisada del text, en el que realment es puguin aprofitar tots els bons elements dels quals es disposa: un espectacle on totes les forces estiguin ben collades i lligades. Tenir l’oportunitat de sortir del teatre pensant que realment s’acaba de sortir del teatre.


Es pot veure a: Teatre Tantarantana
Text: Marc Rosich
Intèrprets: Miriam Alamany, Lídia Casanova, Júlia Molins/Cristina López, Iñaki Mur, Maria Salarich, Mario Silva


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies