¿Recorden aquella Muestra de Creación Escénica de la qual els vaig parlar? ¿Del Surge Madrid? Doncs bé, dins de les 49 estrenes en 20 sales del Off madrileño, es troba una adaptació teatral de la película Olvídate de mí –Eternal sunshine of the spotless mind per a els fidels a la versions originals-.
Un cop més es pot afirmar que aquesta edició teatral, organitzada per la Comunidad de Madrid, està marcada amb el segell del “risc”. Si en ocasions anteriors els comentava la polèmica d’ingressos dels espectacles contemporanis, avui el perill cau en la adequació d’un enllardonat guió a la seva proposta escènica. S’ha de reconèixer que atrevir-se a presentar una peça amb un text de Charlie Kaufman és de gran valentia però no es pot evitar pensar en les odioses comparacions i les diferències quasi quilomètriques entre el medi cinematogràfic i el teatral.
Es valora la decisió de Montse Ortiz per adaptar i dirigir aquesta peça. Els nombrosos fans del film agrairan recordar -malgrat no ser compatible amb la sort dels oblidadissos(“Benditos sean aquellos los olvidadizos, pues superan sus propios errores”)- els pensaments a l’atzar sobre un dia de Sant Valentí de 2014 tot i no estar segura de si les mesures de direcció seran tan aplaudides.
L’acció es troba al final d’una relació turmentosa en la que ella ha decidit esborrar-lo a ell de la seva memòria. Quan aquest se’n assabenta decideix fer el mateix però en la meitat del procés se’n adona que està enamorat d’ella i la vol mantenir en els seus records i potser en la seva vida. Els gèneres del text es treballen de diferents maneres dins l’escena: Per una banda, el punt dramàtic-romàntic de la relació de parella presenta un to paròdic contraposat amb la tendresa que s’aprecia al film. En canvi, els moments de ciència ficció son exposats amb gran fidelitat, tot i no realitzar els girs de la pel•lícula marcant amb claredat els salts de temps. L’aportació de les veus en off ajuda una mica a crear una atmosfera de record o somni però no acaba de distanciar-se de les accions “reals”.
Resulta xocant la creació del personatge d’ella, Clementina. A la funció apareix com una noia amb grans canvis d’humor i molt dependent d’ell, Joel. De fet, les dues úniques noies de la historia es presenten tallades per un mateix patró de femmes desesperades e histèriques. Sorprèn que sigui causa de les directrius d’una altra dona. No vull entrar en feminismes però Clementina és una noia alegre e interessant a la pel•lícula. Hi ha rèpliques d’ella que ho demostren i que no s’han conservat íntegrament (potser hagués ajudat a construir una noia més semblant al personatge que interpretava Kate Winslet): “No soy un concepto. Sólo soy una mujer jodida que busca su paz de espíritu. No me asignes la tuya”.
Tot i el que s’ha comentat anteriorment, els espectadors estaven totalment atents i responien rient amb freqüència. Els diàlegs de la parella principal son molt més ràpids i amb pocs silencis que permetin crear un ambient més dolç i afectuós. Els actors actuaven amb gran veritat tot i que es podria dir que descriuen a una altra parella per evitar la profunditat que acostuma a evocar-se en el film: “Donde tienes que esconderme es en un lugar más profundo. Escóndeme en tu humillación.”
En definitiva, els recomanaria veure l’exercici experimental que proposa aquesta companyia però no esperin una còpia de la pel•lícula. Es tracta d’una trobada amb grans pinzellades d’una ficció que molts ja coneixem però que, per una estranya raó, volem recordar.
Es pot veure a: Nave 73
Text: Montse Ortiz
Intèrprets: Catalina Amorós, Carlos de Austria, Salvador Bosch, Ana Roche, Xabi Valcárcel
Envía una resposta