Poc després de les 21.30h del dia 22 d’Abril al Palau Sant Jordi, apareixia l’únic i inconfusible Joaquín Sabina. Re-estrenant el seu més famós disc, 19 días y 500 noches, el cantautor tornava a l’escenari barceloní per oferir un concert emocionant, sentimental i, fins i tot, familiar.
“Señoras y caballeros, vecinos y forasteros: soñadas en los noventa, hay rimas que se reinventan bajo los mismos sombreros. Ojalá que las reciban y sigan latiendo vivas en sus cómplices oídos. Así que, contra el olvido, contra el ébola y el ISIS, para tiempos de tormenta, bienvenidos a Quinientas noches para una crisis”.
Amb aquesta benvinguda poètica rebia Joaquín Sabina als assistents. Un públic que a poc es va quedar d’esgotar les entrades i que, amb la seva energia i complicitat durant les dues hores de concert, semblava haver omplert fins a l’últim seient. La força i l’estima que transmetia l’audiència van emocionar al cantant, mentre dedicava unes paraules a justificar la seva existència. I, com si de l’oncle Joaquín es tractés, aquest oncle que veiem molt poc però que sempre sentim que el vam veure ahir, i al que li perdonem tot pel simple fet de ser ell, a Sabina se’l va escoltar explicar la seva història, les seves penes i els seus assoliments, i se l’entenia, se l’estimava i sentia.
“Entre Sgt. Pepper’s y la quinta de Beethoven”, com ell mateix deia, es troba 19 días y 500 noches, un dels seus millors discos i una de les seves millors cançons. Per descomptat, públic i poeta eren un sol al moment d’interpretar-la, així com amb moltes altres. I, encara que els anys pesen, no passen per a Sabina: sofrint de les seqüeles pròpies de les “sustancias no recomendables para los jóvenes”, d’un ictus, una depressió i, és clar, dels anys, Sabina no va fallar en cap moment. I encara que des dels seients se li permetia un descans fins i tot durant les cançons, ell seguia actuant sense defraudar al seu públic.
Fa molta falta nomenar al seu meravellós equip o, millor dit, equipàs de músics. La connexió damunt de l’escenari entre cantant i músics era perfecta, definida pel respecte i l’amistat mutus. Així doncs, quan l’andalús sortia de l’escenari després d’unes quantes cançons seguides per prendre alè, deixava al públic amb la millor companyia. No solament eren els seus acompanyants instrumentals sinó un complement de luxe que delectaven a l’audiència amb les seves veus i el seu ritme, cadascun amb una capacitat vocal i musical úniques.
Per completar l’elenc va faltar el gran Joan Manel Serrat, qui segons va explicar Sabina es troba de gira per Sud-amèrica. Però el protagonista de la nit no podia oblidar-se d’ell tan fàcilment i va cantar en català el seu Paraules d’amor per arrodonir l’emotiva connexió amb el seu públic.
Un concert perfecte, que s’acompanyava de les projeccions d’il·lustracions del propi cantautor, i que va fer de la vespra de Sant Jordi una nit inoblidable. I encara que en aquesta crònica s’ha de posar puntuació, els que van poder assistir al concert saben que les estrelles triades com a puntuació seran simples llums de neó. Després de tal desplegament de talent, creativitat i sentiment, solament es pot desitjar que totes les nits siguin de noces, totes les llunes siguin de mel i que tots els concerts siguin de Sabina.
Envía una resposta