Cómo sobrevivir a una despedida
3Valoració

Cinc amigues es reuneixen per celebrar el comiat de soltera de la primera a casar-se. Dues nits de festa i diversió entre amigues íntimes. Què pot sortir malament?

Si algú els preguntés què necessiten per escriure “Cómo sobrevivir a una despedida”, només haurien de respondre amb una triple mescla: “Bridesmaids”, “The Hangover” i un toc de cinema espanyol.

La guanyadora d’un Goya, Natalia de Molina (“Vivir es fácil con los ojos cerrados”), interpreta a Nora, una noia de 27 anys que no té la vida que esperava tenir quan era adolescent i per això no vol créixer. Quan la seva millor amiga Gisela (Celia de Molina) resulta ser la primera del grup a casar-se, reunirà a l’equip per organitzar dos dies inoblidables de comiat de soltera. Però els excessos d’alcohol, festa i descontrol faran de l’última una nit oblidable.

“Cómo sobrevivir a una despedida” és una d’aquelles pel·lícules que es poden definir fàcilment amb un “està bé, és entretinguda”. I és que realment no hi ha molt més a dir. Les comèdies espanyoles en general tenen això, que a part d’aquesta definició estàndard no permeten dir molt més. El plantejament ja està vist, les actrius protagonistes fan uns papers simplement correctes i la qualitat cinematogràfica brilla per la seva absència.

Cómo sobrevivir a una despedida

La directora i guionista, Manuela Moreno, té una extensa carrera com curtmetratgista. I sembla que passar-se al llargmetratge li ha vingut gran. No s’arriba mai a apreciar realment una compensació fílmica, sinó que no són més que “catastròfiques dissorts” que els van ocorrent als protagonistes en un còctel de pel·lícules d’aquest estil. La construcció de personatges, encara que definits des de l’inici, no gaudeix d’un bon calibratge. I és que les definicions inicials no fan més que crear contradiccions durant el metratge, atès que tota l’estona actuen de manera molt diferent al que s’ha dit. I, quan finalment ho fan, el públic simplement recorda que, efectivament, li havien dit que el personatge era així.

Sincerament, l’única cosa que crida una mica l’atenció és la quantitat de dones que (per sort) omplen els crèdits. Almenys, “Cómo sobrevivir a una despedida” ofereix més espai femení al cinema actual. Però això no serveix de res quan realment es comencen a veure els mateixos personatges masculins bàsics de sempre transformats a dones. És a dir, una típica pel·lícula d’“amigotes” traduïda en noies perquè gairebé es creï una diferència encara major.

“Cómo sobrevivir a una despedida” és una pel·lícula prescindible tant per al públic com per a l’equip. Una d’aquestes pel·lícules que si no hagués existit ningú hauria pensat en per què mai es va fer una pel·lícula així. Però, ja que està feta, no està malament per desconnectar un dia de l’espectador o per fer un descans una tarda de diumenge. Encara que, si de debò volem respondre a la pregunta inicial (“Què pot sortir malament?”), la resposta és: tot, fins i tot la pel·lícula.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X