Morrissey: Les memòries del mite egòlatra

Parlar del senyor Steven Patrick Morrissey (n.1959) a hores d’ara i dir quelcom nou és missió impossible. Ja s’ha dit tot de la seva carrera inicial al costat de The Smiths com de la seva posterior carrera en solitari. A més, la publicació de “Autobiography” (Penguin, 2013), ha servit perquè ell mateix es despatxi a gust amb opinions de tot tipus. Morrissey ja no és un cantant, ni un gran compositor de cançons (fa temps que les seves composicions estan per sota del personatge) sinó una ombra allargada que encaixa més en la mitologia eterna de la música pop contemporània.

A l’octubre del 2013 l’editorial Penguin va publicar les memòries del noi de Manchester i, com sempre passa amb l’ex-vocalista de The Smiths, va provocar adhesions i rebutjos a parts iguals. Rebutjos d’una part de la premsa que, encara que l’adora, també li té ganes i que gaudeix de la morbositat de totes les seves declaracions. Adhesions evidents: el seu fidel públic que va fer pujar el nombre d’exemplars venuts en la primera setmana a la no gens menyspreable xifra de 35.000.

Mozzer sempre ha reconegut la seva admiració per l’escriptor i poeta Oscar Wilde (1854-1900). Una admiració que és del tot inevitable ja que Morrissey sempre ha estat algú, com Wilde, sempre a la recerca de l’estètica per sobre de tot. És de destacar que l’editorial ha publicat l’autobiografia dins la seva col·lecció de “clàssics”, cosa bastant pretensiosa per part de tots els implicats, encara que és ben cert que encaixa perfectament en els desitjos prepotents i de superioritat intel·lectual que sempre ha encunyat Morrissey per a si mateix.

Si ens fixem en el text pròpiament dit, l’etiqueta de “clàssic” fa una mica de riure. Anem a pams. La història pre-Smiths està escrita amb una proximitat i una màgia que es troba a faltar en la resta del manuscrit. I és que la primera part ens descobreix un fràgil noi en període de formació, un noi que intenta sortir de la foscor de l’Anglaterra dels seixanta i setanta, algú que intenta veure la llum. Aquesta part és veritablement interessant i, ho és perquè no parla d’ell mateix d’una forma descontextualizada i sentant càtedra, sinó que realitza una magnífica anàlisi d’una època i una geografia. La classe obrera en estat pur (amb les seves escoles, els seus treballs precaris, les seves fredes barriades i els seus somnis de joventut) descrita per una prosa precisa i veritablement empàtica. Morrissey fa una espècie de transcripció dels espais que descriuen a les seves pel·lícules directors tan britànics com Ken Loach o Tony Richardson.

morrissey1

És en aquesta primera descripció de la seva vida quan comprenem la seva passió pels llibres i per la música com un vàlvula de fuita. Fugir d’allò mediocre i refugiar-se en el glamour amb l’esperança d’arribar a ser com els seus herois. A partir d’aquí, la resta de l’autobiografia (unes tres-centes pàgines) no deixa de ser una demostració més que quan va perdre la innocència va ser substituïda per un exagerat ego. I és llavors quan el Morrissey individu es converteix en el Morrissey personatge que necessita ser adorat. Tot es transforma en un llibre ple de retrets i de rancors que, des del JO més insofrible, Morrissey sembla utilitzar per venjar-se de massa persones (inclòs Geoff Travis, capo de Rough Trade, la discogràfica que va impulsar els Smiths i a ell mateix). No aprofundeix en els seus contemporanis musicals ni sembla que l’interessin massa. I, és clar, la qualitat literària en un egòlatra pot redimir el seu caràcter però no és el cas: durant la lectura t’adones que potser no està a l’alçada d’Oscar Wilde.

I què passa amb el Morrissey en el 2015? Doncs que els seus discos ja no contenen massa raons per seguir considerant-ho un compositor genial: al seu darrer treball (“World Peace is none of your business”, 2014) potser dos o tres melodies (sent generosos) ajuden a seguir creient en ell, però la veritat és que el mite s’ha empassat fa temps al creador.

Un cantant que segueix sent brillant en directe (això si, quan no suspèn un concert per la seva complicada salut) i que té cançons al seu repertori com Suedehead“, “Late night, Maudlin street“, “Sing your life”, “Tomorrow“, “Now my heart is full”, “I have forgiven Jesus“, ” I’m throwing my arms around in Paris(potser el seu darrer gran single) no pot decebre mai. I ho sap.

 

morrissey2

I sortirà a l’escenari, ens mirarà desafiant, agafarà el micro, mourà el cap i els seus fidels no podrem evitar sentir un plaer i una nostàlgia infinita. I això que sabem que la seva millor època es va anar fa força temps.

I en el moment en que la seva veu comenci a recitar les lletres mil vegades escoltades,no ens importaran les seves declaracions exagerades i ambigües que de vegades són tan a prop de l’absurd- sobre xenofòbia, sobre sexualitat, sobre els drets dels animals i sobre el vegetarians, sempre amb gran dosi de misantropia- perquè fa temps que sabem que ja no és una persona. Fa temps que sabem que és un mite crepuscular.

I als mites no se’ls discuteixen perquè formen part de l’etern. Als mites se’ls adora sense preguntar perquè ja estan per sobre del bé i del mal.



On: Razzmatazz
Quan: 29 de Abril, 20:00
Preu: 55€
Organitza: Primavera Club
Compra entrades

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies