Aquellos días azules

2015-04-20

10Valoració

“Aquellos días azules és un cant a la infància, un cabaret poètic, un poema de concerts, un desafiament als monstres que vivien dins l’armari, als primers estius com una coartada perfecta, als pares més joves, als avis encara vius, a la nit de reis, als anys que comptaven amb dues mans, a les veïnes pèl-roges que no ens feien cas, al misteri dels adults, a les tardes de berenar i pilota, al futur que llavors encara no existia… Eren els nostres dies blaus.”

Fins i tot la sinopsi, extreta de la mateixa web del Círcol Maldà, està feta de manera poètica. I és que, realment, durant tota la funció es pot tenir la sensació que aquesta ha estat escrita en poesia.

Marc Artigau i Queralt actua com a autor i director d’aquest meravellós text que resulta fresc i original, tot i basar-se en la malenconia d’un passat comú. O precisament és això el que el fa tan especial: la seva agilitat i emotivitat que fa tornar als espectadors a la seva infància més enterrada.

A les ordres d’Artigau i Queralt estan Albert Llovet, Robert González i Joan Solé, tres de les millors decisions que es podrien haver pres per realitzar aquest projecte. No només actuen, sinó que també canten i toquen diferents instruments durant l’espectacle. Polifacètics, i de qualitat.

Entre els quatre formen un equip perfecte que juga a arriscar-se en cada nova escena que es presenta. Moments que comencen amb una crítica social, amb riures d’infantesa i que, de cop i sense previ avís, es converteixen en punts de seriositat i reflexió. És certament difícil fer una transició emocional en el que dura una frase i aconseguir que el públic segueixi amb el mateix somriure físic. L’equip aconsegueix que el que canviï no sigui l’estat personal més bàsic, sinó l’emocional des d’un calaix que crèiem oblidat.

Amb una compensació molt ben exercida, el text es combina entre monòlegs, diàlegs curts, moments musicals vocals i instrumentals, i discursos entre tres dirigits directament al públic. El rol de la música és molt important durant tota la funció, ja que simbolitza una part molt real de la infantesa, i acaba resultant el millor transportador cap als racons de l’ànima als que vol arribar l’autor. Les històries (anècdotes o contes), d’altra banda, semblen voler despertar la part adulta amb una veu pueril, introduint dubtes existencials provinents de la felicitat que es tenien de petit i que, a poc a poc, semblem haver anat oblidant. Fins i tot se’ns presenta una anècdota fictícia infantil sobre discussions parentals que van massa lluny, que precisament fa això mateix, arribant a incomodar al públic com si realment un nen petit estigués explicant alguna cosa que no havia d’explicar sense saber on és el fre.

“Estos días azules y este sol de la infancia” dels que ens parlava Machado i que ens semblen desapareguts tornen de cop, com una bufetada plena de records, de la millor manera que es podia fer. Aquellos días azules no és una funció de teatre ni una obra d’art: és una filosofia de vida.