El debut com a director de Ryan Gosling es tradueix en un popurri d’influències, idees i gore en el qual no sabem molt bé si el que es vol és que prevalgui la història i el fons o la pura fantasia audiovisual. Les dues coses per descomptat no van en harmonia durant tota la funció.
Una família formada per mare soltera i dos fills veu com la seva casa es veu amenaçada pels deutes, la qual cosa portarà a l’adolescent a buscar-se algun embolic i a la mare a treballar en un club fetitxista mentre el nadó al·lucina amb tot el circ.
Gosling presenta una cinta que crida l’atenció, això no hi ha dubte, amb algunes seqüències que recorden a Lynch o a la seva més directa influència, Refn, director amb el qual ha compartit cintes com la magnífica “Drive” o “Sólo Dios perdona”.
Però les referències diguem superficials acaben aquí, perquè en aquest cas el director no aconsegueix embastar ritme i sentit en el que a totes llums (de neó) és un clar exemple de mostrar múscul i potser tribut als citats directors, sense importar, o no saber, portar a bon port un història que en ocasions és un drama familiar, en unes altres un conte xinès per acabar amb una fantasia com a mínim irregular per la autèntica bogeria de l’assumpte en quant a situacions i reaccions.
Però no totes són males notícies, la valentia de Gosling a l’hora de treure un projecte d’aquest tipus, la fantàstica fotografia en ocasions, encara que es repeteixi més sovint del degut, la correcta interpretació dels actors, i cert aire decadent d’una societat fastiguejada, grisa i fosca no deixa de ser interessant. Aquest retrat tan curiós ens mantindrà entretinguts enfront de la pantalla.
Ara li queda reorganitzar el cap, definir el seu estil i saber explicar històries amb certa coherència i ritme.
Envía una resposta