Regreso a Ítaca
6Valoració

El realitzador francès Laurent Cantet, guanyador d’una Palma d’Or a Cannes per “Entre les murs” (2008), indaga en la desil·lusió de tota una generació de cubans educats en la Revolució amb “Retorn a Ítaca”, basada en “La novela de mi vida” de Leonardo Padura i amb guió de tots dos.

Una terrassa des de la qual es veu l’Havana. La posta de sol. Cinc amics s’han reunit per celebrar el retorn d’Amadeo després de 16 anys d’exili a Madrid. Des del crepuscle a l’alba, recorden la seva joventut, la colla que havien format, la seva fe en el futur… i la decepció del present.

La cinta, mirall d’aquella joventut que Padura qualifica com a “generació perduda” ens presenta a cinc amics, abans artistes somiadors, avui doblegats i conformistes rebels que després del retorn a la illa d’Amadeo (Néstor Jiménez) es reuneixen en la terrassa d’Aldo (Pedro Julio Díaz Ferran) enginyer resignat a treballar en una fàbrica de bateries. Completen el quintet: Tania (Isabel Santos), que malviu amb el seu sou d’oftalmòloga i amb el que li envien els seus fills des de Miami, Eddy (Jorge Perugorría) l’únic que ocupa un lloc en l’“aparell” i Rafa (Fernando Hechavarria) prometedor pintor en el passat que avui sobreviu venent làmines als turistes.

Regreso a ïtaca

Aquesta generació va créixer, va viure i es va involucrar en la Revolució, no obstant això, quan van tenir edat per arribar a llocs de responsabilitat va coincidir amb el final de la URSS i amb el bloqueig nord-americà, començant l’anomenat “període especial”, llavors van entendre que no podrien exercir mai cap paper important i van perdre tot compromís i il·lusió.

El film relata aquestes desil·lusions, traïcions, compromisos…secrets. Parla de la por; una por que va impedir a uns pintar, a uns altres escriure… i fins i tot, a viure. Aquesta por que Amadeo, tornant de l’exili, ha aconseguit superar, fet aquest que constitueix un dels pocs missatges optimistes de la pel·lícula.

El relat, malgrat no fregar la sensibleria, per moments es torna desmanegat. Les històries personals dels protagonistes es prenen tota la pel·lícula per ser construïdes, podent esgotar a l’espectador mitjà. No obstant això el retrat general d’aquesta “generació perduda” així com de la realitat soci-econòmic actual de la illa mereixen el seu atent visionat.

Una pel·lícula ideològica i política. Sensible i humana, que parla de les ànsies de felicitat, de l’amor pel proïsme, del conformisme i de la lleialtat.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies