El curiós incident del gos a mitjanit
8Valoració

Cada espectador acudeix al teatre per un motiu diferent; hi ha qui desitja pensar, sentir, riure; però podria afirmar que la gran majoria d’espectadors anhelen profundament que en obrir-se el teló, la historia se’ls endugui per complet, en ment, cor i ànima.

“El curiós incident…” que ha dirigit Julio Manrique és una gran oportunitat per endinsar-nos en la ment del jove Christopher Boone i veure el món a través dels seus ulls. El protagonista, que pateix una de les variants de l’autisme coneguda com a síndrome d’Asperger, és un matemàtic de quinze anys amb una ment estrictament lògica i racional. Per això, el caòtic món d’errors i variacions humanes són un desafiament directe a la seva forma d’existir. En Christopher no suporta el contacte físic, ni entén les emocions dels demés, ni les frases fetes, i és patològicament incapaç de dir mentides, que són el que més l’altera.

L’adaptació teatral de la novel•la de Mark Haddon, escrita per Simon Stephens i traduïda al català per Cristina Genebat (que també interpreta el paper de Judy) té moltes virtuts, amb un primer acte molt més potent que el segon (potser simplement eleva massa les expectatives) però que mai deixa de sorprendre’ns emocionalment. La direcció de Manrique, de primera categoria en quant a les interpretacions i els mecanismes escènics (escenografia, àudio, projeccions) destaca per l’habilitat de fer-nos pensar, sentir, riure i viatjar al món del protagonista amb un imaginari que va molt més enllà del que veiem a l’escenari.

En Pol López, alabat a la premsa des del dia de l’estrena, es mereix tots els elogis que ha rebut per un exercici implacable d’eslàlom interpretatiu. El mateix cal dir de la resta de l’equip d’actors, que aporten el caos emocional i l’espectre humà d’emocions que és tan llunyà i incomprensible pel protagonista.

El curiós incident del gos a mitjanit Teatre Lliure

L’escenografia podria haver sortir perfectament d’un espectacle de producció mitjana de Broadway; on hi ha una evolució constant de l’escena que permet una enorme varietat de resultats: l’institut, el metro, la casa, el barri, la ciutat de Londres, el dormitori, les golfes, l’estació del tren… tots neixen a partir dels mateixos elements combinats davant els nostres ulls pels actors (i els regidors). Tot plegat és visualment estimulant, tot i que hi ha una secció sencera d’escenes breus entre foscos en començar el segon acte que es fa llarga i repetitiva. Entenem que el seu propòsit és explicar un període llarg de temps en minuts; però trenca l’energia acumulada. Els trencaments que sí resulten interessants, d’altra banda, són els talls meta-teatrals en que els mateixos personatges admeten estar actuant en una obra de teatre: Un gran joc que fa riure, renova l’energia i ens torna a endinsar de nou en la història amb aire fresc.

Si us agrada involucrar-vos en una bona història en argument i tema, correu abans no s’esgotin les entrades per la pròrroga de “El curiós incident del gos a mitjanit” al Teatre Lliure de Gràcia.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies