KRAFTWERK: LES MÀQUINES ENTELADES D’EMOCIÓ
Ara com ara explicar la importància i la influència del grup de Düsseldorf en el desenvolupament posterior de la música tecno s’ha convertit en un lloc comú però no per això menys cert. Aquest 2015, el que queda de la banda (Ralf Hütter, un dels seus fundadors), torna als escenaris per donar-nos una (altra) lliçó d’història.
Florian Schneider- Esleben (Bodensee, 1947) i Ralf Hütter (Krefeld, 1946) es coneixen a finals dels seixanta a les aules de l’Acadèmia de les Arts de Remschield, a pocs quilòmetres de la més coneguda ciutat de Düsseldorf. Allà, fascinats per l’emergent Krautrock i l’experimentació sonora alemanya, donen forma a Kraftwerk per debutar amb àlbum homònim l’any 1970.
A “Kraftwerk” (Philips, 1970), amb la imatge del famós con de tràfic en portada, li segueixen dos LPs més de sonoritat similar. Tant “Kraftwerk 2” (Philips, 1972) com “Ralf and Florian” (Philips, 1973) conformen una trilogia propera a sons experimentals de bandes krautrock com ara Can o Neu! encara que, tant Hütter com Schneider han renegat d’alguna forma d’aquest so en vetar continuament la reedició d’aquests primers treballs.
El 1974 comença la veritable història de la banda o almenys la seva veritable influència en els grups electrònics. La incorporació de Karl Bartos i Wolfgang Flür aferma l’alineació titular que es mantindria intacta fins a principis dels 90: Hütter, Schneider, Bartos i Flür. “Autobahn” (Philips, 1974) conté en el tema titular els primers signes distintius del so posterior del grup alemany. Una inesperada acollida internacional els reafirma en la seva idea.
La plasmació definitiva del concepte Kraftwerk arriba amb l’imaginari nostàlgic, futurista, romàntic i nou de “Radio-Activity” (EMI, 1975). És el primer disc totalment electrònic i amb els sintetitzadors i les veus robòtiques amb recitats en primer terme. Jugant amb el títol i, parlant per igual de freqüències radiofòniques i de termes nuclears, Kraftwerk, conceptualitzen la seva música i jugaran des de llavors amb un imaginari conformat per homes-màquina, futur deshumanitzat, computadors i telèfons però sobretot jugaran a ser misteriosos i més moderns que ningú. Evocadora fredor electrònica.
“Trans- Europe Express” (EMI, 1977) influenciarà i definirà el que serà després el electro i també a totes aquestes bandes de la generació industrial posterior: Einsturzende Neubauten en la seva versió més experimental i NIN en la seva versió més mainstream, per posar dos exemples diferents. El seu so en 1977 té una força dramàtica pre industrial i una potència orquestral insuperable.
Amb “The Man Machine” (EMI, 1978) i el seu single “The Model” aconseguirien el seu gran èxit de vendes. Des d’aquest moment amaguen la seva imatge sota “la màscara” d’uns robots que els substituïen en fotos promocionals i, es diu, a algunes actuacions. No solament fugien de la imatge pública sinó que donaven més importància a la feina de trobar un so definitiu que transcendís. El 1981, “Computer World” es converteix en la seva obra mestra. Potser és l’àlbum més equilibrat i més ple de melodies inoblidables de tota la seva discografia. El synth-pop que és a punt d’esclatar per aquestes dates a Gran Bretanya (The Human League, Depeche Mode, OMD…) li deu la vida a aquest disc de so més sintetitzat i depurat que mai. Temes com “Pocket Calculator” o “Numbers” exemplifiquen la qualitat de tota aquesta col·lecció de cançons. I “Computer World” (la cançó) i “Computer Love” són cançons d’una emotivitat fascinant. És possible que mai més tinguessin aquest nivell d’inspiració.
“Tour de France” és el single que treuen al mercat en 1983. L’obsessió de Hütter per la bicicleta es converteix en un preciós tema. Aquest mateix any es va anunciar l’edició de “Tecno pop” però finalment la seva arribada a les botigues no va tenir lloc fins a tres anys després amb un altre títol: “Electric Cafè” (EMI, 1986). Aquest retard ja anunciava algunes disputes en el si de la banda i la veritat és que malgrat contenir algunes grans cançons com “Tecno pop” o la brillant “Telephone Call”, mai tornaria a ser com abans i el seu estancament en quant a renovació de so era més que evident (el tema “Sex Object”, per exemple, està molt per sota del que s’espera d’ells).
Bartos i Flür abandonen el grup per desavinences evidents amb el nucli dur de fundadors (Hütter i Schneider) que sembla ser que sempre els van considerar com a simples “ajudants”. En el llibre biogràfic que anys després va escriure Flür (“Yo fui un robot”, editat en castellà per la Editorial Milenio en 2011), aquest es despatxa a gust denunciant fins i tot enganys contractuals.
En tot cas Kraftwerk van seguir de la mà dels seus fundadors amb “The mix” (EMI, 91), una regrabació i rentat de cara dels seus grans èxits amb la intenció potser d’oferir la seva música a les noves generacions. L’eternament anunciat nou àlbum mai va arribar i a hores d’ara creiem que mai ho farà. És millor no embrutar un llegat indiscutible…oi?
Junts de nou com al principi dels setanta, Ralf Hutter i Florian Schneider, van passejar des de llavors a Kraftwerk per festivals (al Sónar en un parell d’ocasions) i actuacions-esdeveniment en què repassaven la seva discografia àlbum per àlbum. L’any 2008 Schneider abandona també deixant com a únic representant “real” a Hütter. Al seu comandament (amb tres mercenaris a escena acompanyant-lo als teclats) a l’octubre del 2011 presenten en Munich per primera vegada un concert que projecta imatges en 3D i que passa per Barcelona (Sonar 2013) fascinant a qui va ser-hi present.
2015: Per explicar la música del segle passat van ser indispensables i en aquest segle ens queda assistir una vegada més al seu llegat en directe. Aquesta vegada amb ulleres 3D i en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona: curiós…futur i classicisme junts una vegada més.
No podran reinventar res més però és que ja ho han reinventat tot unes quantes vegades. We are the robots.
Envía una resposta