Cena de pájaros
8Valoració

El festival Surge torna a omplir les sales madrilenyes de teatre alternatiu. I, com en la primera edició, no podia faltar la companyia Los Hedonistas. Després de passar per la (lamentablement tancada) sala de El Sol de York amb Artefacto i la participació al festival Una mirada diferent dins del Centro Dramático Nacional, converteixen Nave 73 en el seu quartell general per dir-nos moltes i moltes coses…

Amb un caràcter assagístic i recuperant l’amor pels ocells que s’observa en alguns poemes de Cristina Peregrina, titulen com Cena de pájaros aquest espectacle performatiu que dins d’un gran caos, ens convida a la reflexió al voltant de la importància del menjar a la nostra societat.

“La alimentación es un fenómeno sociológico fascinante. Su estudio revela aspectos fundamentales de una época. En Cena de pájaros hemos reducido a su esencia el acto de comer y esto nos ha llevado hasta un tiempo mítico, un presente continuo que va más allá de modas o esnobismos.” Sota aquesta premissa, Peregrina y David Puig ens porten a situacions relacionades amb aquest esdeveniment cultural i gairebé sagrat per a nosaltres. Amb el seu inquietant humor ens relaten l’últim sopar de Jesús o d’un pres condemnat a mort però amb dret a escollir un desig culinari abans de ser eliminat del món.

I si parlem de menjar, s’espera que es mengi a escena també, ¿no? Doncs aquí es devora fins al punt, si se’m permet, de repugnància. Dins d’un ritual del que crec que no som conscients, s’exposa un fet quotidià amb total justificació i que funciona com un mirall per a l’espectador. Ens fan entendre que atenem més a les poques ganes de menjar que a allò que sentim. “Comamos, comamos, aunque no nos hablemos, comamos”.

Cena de Pájaros

D’altra banda, no s’obliden de reciclar la bellesa que acostumen a crear a les seves funcions amb l´ús d’audiovisuals com la projecció d’una òliba quan els nostres protagonistes estan morts. Inevitablement, em va evocar a “El sueño de la razón produce monstruos” de Goya. ¿Pretenien advertir-nos del poc cap que tenim a l’hora de menjar-nos cadàvers d’animals? Inclús, he arribat a pensar que podria tenir alguna relació amb una peça de Rodrigo García que també remet al pintor però és probable que només sigui per una connexió personal. Sigui com sigui, la seva estètica i paraula no deixen indiferent a ningú.

Menjar per celebrar, menjar com a sinònim de felicitat, menjar com excusa per trobar-se amb algú, menjar per demostrar una classe social… ¿Serà veritat això que diuen aquests filòsofs escènics que “para decir ciertas cosas hay que tener el estómago lleno”?


Es pot veure a: Nave 73
Text: Cristina Peregrina

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies