“Cerda es una obra rara, extraña, diferente, absurda, distorsionada, surrealista e improbable en la que todo o…casi todo…es posible. Milagros, delitos, faltas en un convento perdido en medio de ninguna parte, Un viaje delirante a través de la vida de unos seres perdidos y solos, atrapados en una selva de piedra y movidos por un único sentimiento: el deseo de llegar hasta el mar.”

Pocs dramaturgs contemporanis poden presumir de tenir en cartell una de les seves obres durant més d’any i mig. L’afortunat Juan Mairena conquesta el terreny Off amb Cerda, reconeguda com la Millor Obra de l’Any pel Premi Mi Butaquita i amb la Millor Actriu Secundària segons la Unión de actores. La veritat és que, des de juliol de 2013, aquesta còmica peça no ha fet més que donar alegries al seu autor arribant fins a l’Argentina.

En un convent de clausura dirigit per una estricta Sor Lleona (encarnada per una meravellosa Dolly), viuen unes monges alienes d’amor i del tràfic de nenes que maneja la seva capitana. Amb l’arribada d’una nova serva, Sabrina, es descobriran tots els secrets, fragilitats i obsessions d’aquesta suposada casa de pau.

Mairena s’atreveix amb un tema de vigorosa actualitat com el robatori de nens de la mà de l’església. Es presenta mitjançant l’ús de la comicitat jugant amb un gran ventall de referències que van des de la sèrie Homeland a Gertrude Stein passant per l’Esperanza Gracia i Sonia Monroy. L’intel•ligent teixit dramatúrgic s’ha arribat a catalogar de “popsurrealista” i amb certa tendència a caure en l’absurd però sense deixar d’explicar la història principal i bussejar en subtemes relacionats amb la identitat de l’individu. Sincerament, poc més puc afegir després del pròleg de MPV (Miguel Pérez Valiente), que precedeix la primera publicació en paper de Cerda.

Cerda La casa de la portera

Des del meu humil punt de vista, és arriscat recomanar una obra quan no es comparteixen les precarietats per les quals passa l’equip artístic. La peça de Juan Mairena mereix cinc estrelles per la seva originalitat, atreviment, innovació i les seves riallades inevitables però no sé fins a quin punt és ètic convidar a l’espectador a fomentar la gairebé insolvència dels actors i a crear la nova figura autor-productor per no trobar el mitjà ni el lloc en el qual donar veu al seu text. L’Off madrileny (que en la majoria dels casos no acostuma a ser una font d’ingressos) és la resposta a la indiferència del teatre públic davant de la dramatúrgia contemporània. Conejero, Rojano, Román o Becerra són alguns dels privilegiats que aquesta temporada han donat vida als seus textos en un àmbit públic i, des del meu punt de vista, la programació de les seves peces no hauria de ser un acte exclusiu, sinó el quotidià. I perquè vegin que això no és una reivindicació sobtada i arbitrària, els convido a què llegeixin les reflexions següents:

“Un director es creu un heroi si aconsegueix muntar l’obra d’un autor contemporani enmig de sis títols de Shakespeare, Txèkhov, Marivaux o Brecht. No és cert que els autors que tenen cent, dos-cents o tres-cents anys expliquin històries d’avui, per més que es puguin trobar equivalències. Jo sóc el primer a admirar a aquests autors i a aprendre d’ells. Però encara que en els nostres temps no existeixin autors de la seva talla, penso que és preferible muntar a un autor contemporani, amb tots els seus defectes, abans que deu obres de Shakespeare. Ningú, i molt menys els directors d’escena, té dret a dir que no existeixen autors. L’única cosa certa és que no se’ls coneix, perquè no se’ls representa. Arribar a estrenar una obra en condicions acceptables és per a un autor una sort inaudita. Com pot algú pretendre que els autors siguin millors, si ningú els demana gens ni es preocupa de treure a la llum el millor del que són capaços? Caldria dir que els nostres autors contemporanis són, almenys, tan bons com els nostres directors d’escena”

Aquesta cita pertany a Bernard-Marie Koltès i, malgrat estar datada dins de la dècada dels vuitanta, el seu argument continua sent vigent. Fixin-se que d’aquí a una mica arriba El Jardí dels Cirerers de Txèkhov al Centro Dramático Nacional i Cerda, encara que està guardonada i reconeguda per públic i premsa, segueix esperant.

Cerda La casa de la portera

Per sort, les candidatures dels Max han assenyalat a la Cia. La Caja Negra Teatro composta per Mairena i Iñigo Guardamino, dramaturg i director de peces com Vacanciones en la Inopia o Castigo ejemplar, yeah. Després de l’esdevingut em qüestiono el següent: Si les candidatures arriben a transformar-se en nominacions, els directius dels centres del teatre On, tant el privat com el públic, s’interessarien per exhibir les seves peces? I si únicament es quedessin en candidatures, seguirien a les sales alternatives per molt menys del que marca el conveni? I finalment, en cas que la primera pregunta es converteixi en afirmativa, ha d’esperar un artista escènic dos anys sense guanyar prou per mantenir-se fins que, mitjançant alguna via com els Premis Max, sigui impossible no reconèixer-li?

Necessitem autors d’avui senyores (quan es parla de Cerda, tots som senyores). Que visquin el nostre dia a dia i ens ho encarin amb la poesia que solament ells saben fer. Millor o pitjor que els que han marcat la història, però igual de necessaris. No crec que un Txèkhov ens descrigui un jaç de truges amb tints eròtics i transsexuals com el de Mairena. Pot ser que li hagi inspirat d’alguna manera però el clima que aconsegueix el jove autor, l’ambient que ha rescatat de viure en la nostra actualitat, no es troba cent anys enrere.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies