La Sala Fènix obre les portes a un cicle de teatre universitari amb la fi d’actuar com exhibidor de la feina d’alumnes d’especialitzacions no artístiques però amb grans inquietuds.
El passat 25 de març, alguns estudiants de la Universitat de Barcelona van apoderar-se de l’escenari d’aquesta jove sala alternativa per mostrar una peça de Gastón Gilabert anomenada El cantar de Fray Cebolla.
Després de la recent mort de l’estimat Fray Cebolla, el seu poble queda desconsolat per les miraculoses tasques que duia a terme i intenta treure profit dels suposats poders que envoltaven a la seva persona.
Amb una senzilla posada en escena, descobrim els embolics sexuals en els quals es trobava el súbdit de Déu amb personatges com la Gimena o la Sor Raimunda, que a causa de la fonètica, obté inevitables qualificacions pejoratives. Això no és casual perquè el personatge latent d’aquesta trama fa honor al seu nom (Fray Cebolla) amb expressions recurrents a actes impurs dins del llenguatge col•loquial. De fet, els miracles anomenats, només podien succeir si es passava per la seva suggerent “hortalissa”.
Els directors d’aquesta peça satírica han decidit jugar a estereotipar als seus personatges i a presentar-los, en alguns casos, d’una forma histriònica per aconseguir que el riure del públic sigui obligatori. No es pot negar que funciona l’estratègia acompanyada de les accions absurdes i esbojarrades dels actors. A més l’obra fa honor als conflictes medievals i utilitza el trencament de la quarta paret per apropar-se (literalment) al públic .
Vaig escoltar una vegada a un professional del teatre que li agradava veure teatre amateur per la llibertat que es desprèn a escena per part dels actors i que s’acostuma a trobar a faltar en els muntatges professionals. Aquest espectacle és un exemple que confirma la teoria i no només destaca per la poca tensió sinó també per les aptituds dels intèrprets.
La Raquel Pineda juga a fer una divertida Celestina capaç de tot; en José Miguel Carrillo interpreta, amb una imponent veu, a una mort que no acaba de fer la seva feina per motius passionals; la Laura Úbeda, l’Andrea Ruiz i la Clara Cebrián són les més fidels al Fray Cebolla i encarregades de donar pas a les al•lusions sexuals que fa cadascuna; la Sílvia Espinach co-protagonitza una de les escenes més dinàmiques amb l’Oriol Castro mitjançant un anacrònic “jo mai” que ens descobrirà un Fray Madroño impur i fomentador d’impurs i a un Abundio que es deixa emportar per l’alcohol i la seva benevolència i/o inexperiència. La sorprenent intel•ligència actoral de Castro permet construir amb eficàcia al sapastre Abundio. També juga el paper de Fray Cebolla treballant només l´ús de la veu i establint una gran diferència entre l’altre rol que interpreta però que, igualment, acaba desembocant en la rialla de l’espectador.
Finalment, només em queda dir-los-hi que aquest espectacle tornarà per Sant Jordi a la ciutat comtal amb intencions de bellugar la platea o la “cebolla”, qui sap.
Es pot veure a: Sala Fènix
Text: Gaston Gilabert
Intèrprets: Oriol Castro, Andrea Ruiz-Cirlot, Clara Cebrían, José Miguel Carrillo, Silvia Espinach, Laura Úbeda i Raquel Pineda.
Envía una resposta