Sin la sombra de las torres

2015-03-21

8Valoració

Arriba per fi al nostre país l’edició de les planxes de premsa que el gran creador de còmics Art Spiegelman va dedicar a l’11-S, en una edició de luxe a càrrec de Random House Mondadori. Una magnífica ocasió per retrobar-se amb el geni de l’autor de “Maus”.

Com el propi Art Spiegelman s’encarrega de confessar en el pròleg que acompanya aquesta bella edició, el fatídic 11-S va ser un d’aquests dies en els quals van col·lisionar “la història universal i la personal”. Ens hem acostumat des del 2001 a conviure amb la sobredosi d’informació que el trauma més recent de la Història d’Amèrica del Nord ha suscitat, però poques vegades tenim ocasió de travar contacte amb la crònica quotidiana dels dies que van succeir a la devastació de les torres bessones. Al mateix temps, l’aclaparant condició dels fets sembla posar a prova la nostra capacitat d’empatia. Ja ens van advertir Alain Resnais i Marguerite Duras, en Iroshima mon amour, de la impossibilitat de comprendre del tot les grans desgràcies quan aquestes no ens afecten directament. Es pot visitar Iroshima però no arribar a comprendre Iroshima. De la mateixa manera, es pot llegir sobre l’11-S però no aconseguir comprendre el que van sentir els nord-americans que, de sobte, van passar d’ocupar-se de les seves petites “catàstrofes” íntimes a prendre contacte amb l’Apocalipsi.

Spiegelman va començar a ser conscient, en els dies posteriors a la desgràcia, de com el discurs social i polític començava a esbiaixar-se (i a simplificar-se) fins a límits preocupants. Ningú semblava voler remoure certs pensaments massa dolorosos, i potser per això es va plantejar autoexplorar els seus propis sentiments en una sèrie de planxes dominicals que, com el propi autor afirma, són “un diari a càmera lenta del que vaig experimentar mentre buscava una equanimitat provisional”. Per a això, l’autor no dubta a recuperar bona part de les tècniques que ja va emprar durant la seva etapa en el còmic underground, abans de tornar-se un artista “respectat” sol·licitat pel New Yorker. Sin la sombra de las torres és probablement un dels exercicis més lliures i salvatges del seu autor, una diatriba al pensament únic que, a manera de collage, utilitza una diversitat de tècniques per oferir-nos una visió panóptica de la “fi del món” americà.

A mesura que ens introduïm en la seva lectura, descobrim que Spiegelman empra per a aquesta obra decididament moderna una sèrie de cites de les tires còmiques de principis del segle XX; unes obres ingènues i tremendament belles que li serveixen per mitigar el dolor d’aquells dies. La segona part del llibre es complementa precisament amb una selecció de planxes que poden considerar-se autèntics clàssics de la història del còmic, des de Yellow Kid o Las vueltas de la señorita Lovekins y el viejo Muffaroo a El pequeño Nemo o Educando a papá. Entre el to confessional i el reflexiu, entre el metallenguatge i la tornada al classicisme, Spiegelman ens lliura una gran obra (tant en format com en ambicions) que mereix la pena guardar per rellegir una vegada i una altra; una peça major que ens demostra que el còmic és art, entreteniment i també document.