“Pasolini” d’Abel Ferrara, ens apropa a l’últim dia de vida del polèmic artista italià amb un magnètic Willem Dafoe encarnant a l’escriptor, poeta i director de cinema italià que va morir al 1975 després de ser colpejat i atropellat per un cotxe.
Roma, novembre de 1975. Últim dia de la vida de Pier Paolo Pasolini. A punt d’acabar “Salo”, segueix impertèrrit amb la seva crítica de la classe dirigent, posant en perill la pròpia vida. les seves declaracions són escandaloses; els seus films, perseguits pels censors. Pasolini passa les seves darreres hores amb la seva mare adorada i després amb els amics més propers, abans d’agafar el seu Alfa Romeo, a la recerca d’una aventura a la ciutat eterna…
A Pier Paolo Pasolini el van trobar mort el 2 de novembre de 1975 en una platja a Ostia, a prop de Roma. Segons l’autòpsia, va rebre una pallissa salvatge i després va ser atropellat amb el seu propi cotxe. Pino Pelosi, un xapero de 17 anys, va ser l’únic condemnat pel crim, però ningú es va creure mai la seva versió. Encara avui es creu en la possibilitat d’un assassinat polític. Abel Ferrara no recrea de forma convencional aquest últim dia de la vida de Pier Paolo Pasolini, ni pretén fer una investigació periodística sobre l’assassinat del director italià. Les circumstancies del seu assassinat no han estat mai aclarides del tot, però en el film de Ferrara no s’hi trobaran revelacions sobre les circumstancies en què va morir ni teories conspiranoides.
Ferrara parteix dels fets ja coneguts i els utilitza per a reflectir els processos creatius de l’artista, algunes de les seves fòbies i la seva aposta per la provocació com a forma de generar reacció en el seu públic. I, fins i tot, s’atreveix a donar vida a tres escenes de “Porno-Teo-Kolossal”, que hagués estat la pròxima pel·lícula de Pasolini, a la manera d’interludis onírics. Qüestionable és la utilització indistinta de l’italià i de l’anglès, tant a les seqüències més quotidianes – amb actors italians amb un fort accent-, com en les reflexions del propi Pasolini – provocat per la triar de Dafoe per encarnar al director italià. El film es va poder veure a Venècia i, després a Donostia generant divergència d’opinions.
L’univers que planteja Ferrara també ho és de provocador i certament, molt personal. Costa a entrar-hi a “Pasolini”, sobretot pel gran públic, però malgrat tot el conjunt és tant hipnòtic i magnètic com el Pasolini que aconsegueix pintar Dafoe. El film no és fàcil però sí interessant en conjunt.
Envía una resposta