“On mai no creix l’herba” de Sebastià Bennasar

2015-03-17

6Valoració

Sebastià Bennasar té una llarga carrera com a escriptor, amb una vintena d’obres publicades. Gran part d’elles s’apropen al gènere negre i criminal, món que controla i on demostra que es troba realment còmode. “On mai no creix l’herba” és un altre exemple d’aquesta comoditat, una obra curta on destaca el retrat d’uns personatges molt variats i atractius.

Durant la Diada de l’11 de setembre en Marc Farré, l’expropietari d’una pista d’esquí del Pirineu, decideix posar fi a la vida del meteoròleg més famós del país. Però no serà l’únic… En pocs dies, el veterà comissari Jaume Fuster haurà d’investigar l’aparició d’un doble assassinat contra diversos meteoròlegs de TV3. Al mateix temps, al barri barceloní de la Verneda, on res no es mou sense que ho sàpiga l’Ariadna i la seva quadrilla, aquests reben un encàrrec molt especial: robar una casa a la Vila Olímpica. Molts diners en joc i la promesa d’una venjança poden fer inclinar la balança. I simultàniament, per acabar amb aquest còctel d’històries, un grup de neonazis apareix per robar la Moreneta amb unes pretensions ben maquiavèl·liques.

Sebastià Bennasar uneix tres històries desconnectades seguint una estructura que ja ha utilitzat en altres obres com a “Les mans del drac”. Aquestes històries tenen totes un punt esbojarrat, un punt d’ironia i de comèdia negra que fan de la novel·la un llibre divertit amb independència de la seva temàtica. Es tracta d’una lectura lleugera que enganxa gràcies als seus capítols curts i a la gran capacitat de l’autor per saltar d’una història a l’altra sense que el lector perdi el fil i d’anar creuant-les fins a arribar a un desenllaç brusc però ben filat.

Potser aquest camí cap al desenllaç és la part més negativa de l’obra. Les històries, almenys les dues més importants (la banda de l’Ariadna i l’assassinat dels meteoròlegs) necessitarien una mica més d’espai per respirar i créixer una mica més. S’avança massa ràpid i es resolen totes les situacions de cop, encara que siguin resolucions més que correctes. La tercera història és més anecdòtica però té un punt divertit i boig i suposa un bon contrapunt respecte a les altres.

Els personatges són molt interessants, estan ben construïts i retratats i són bastant realistes. Bennasar retrata amb versemblança un món marginal, uns barris plens de petita delinqüència, escenari perfecte per les aventures dels protagonistes. Entre aquests destaca l’Ariadna, una noia definida amb quatre pinzellades però tan ben tractada en els diàlegs que sembla de carn i ossos. I si d’una banda ens alegrem per l’encertada creació d’aquest personatge, de l’altra ens sap molt greu que no tingui més paper al llibre. Esperem que Bennasar tingui més coses a explicar de l’Ariadna en futures novel·les.

“On mai no creix l’herba” és un llibre que es llegeix en un sospir. La seva estructura i la brevetat dels capítols conviden a no deixar la lectura. Al seu interior trobem històries més o menys convencionals però ben combinades, amb ritme, bons personatges i un acurat estil.