La novel•la de l’irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, Irlanda, 1955) narra els últims anys de vida de Maria, la mare de Jesús de Natzaret. Ho fa des d’una perspectiva realista. És una dona anciana, ferida, que no comprèn els fets des de la perspectiva grandiloqüent i religiosa que altres volen donar-li. Els que la protegeixen, els que la vigilen.
Agustí Villaronga (Mallorca, 1953) explica que sempre havia coquetejat amb la idea de dirigir un text teatral, i, potser pel gran èxit que va suposar el seu últim film (Pa Negre, 2010) ha tingut la tranquil•litat econòmica i el suport institucional per dur els seus desitjos a terme. Tot i que és ben cert que sempre ha donat la impressió que fa el que li ve de gust. Per a un servidor, és un dels únics veritables outsiders del cinema patri. Té en el seu haver autèntiques obres mestres que han passat més o menys desapercebudes: el film de terror Tras el cristal (1987), la personalíssima El mar (2000) o el film rodat a sis mans amb Lydia Zimmerman i Isaac Racine, Aro Tolbukhin: en la ment de l’assassí (2002).
Explica el propi Villaronga que la seva primera i única opció per al paper de Maria era Blanca Portillo, i així deixar constància quant va enviar el projecte al Centre Dramàtic Nacional. La decisió és totalment lògica, ja que costa imaginar una actriu actual que pugui ser una assegurança tant en popularitat com en qualitat interpretativa. Ja va deixar enrere l’etiqueta televisiva -com costa en aquest país- per iniciar des de fa anys una fulgurant carrera en teatre i cinema.
Cal destacar l’escenografia de l’artista Frederic Amat i el vestuari de Mercè Paloma. Però el que sorprèn de la interpretació, millor dit, de l’apropiació de l’obra que fa Blanca Portillo, és que desapareix tot rastre de la direcció i del text. L’escenografia i el vestuari es fonen en ella. L’obra és ella, perquè ella és Maria. L’espectador no deixa de seguir els seus passos per l’escenari, atent a cada moviment o frase. I aquest és, segons la meva humil opinió, el millor compliment que se li pot donar a una obra d’aquestes característiques. Per molt pressupost que tingui, per molt que l’obra, en el seu origen, fos interpretada per la mateixa Meryl Streep en vídeo. La nostra Maria, aquesta anciana que ens parla dels seus records és Blanca Portillo.
Maria és una mare que ha perdut a la seva família. Tot el que estimava. No entén les raons que tothom s’entesta a recordar. Ella parla del seu nen i del seu difunt marit (meravellosament recordat per una cadira de fusta en un racó) i el molt que li agradava el Sabat amb ells. Parla de quan alletava a aquest nen i del estúpids que li semblaven aquells fanàtics que s’asseien a la taula amb el seu fill. Ens mostra el dolor i la culpa de no haver anticipat els fets que van ocórrer, contradiu les versions que els seus protectors s’entesten a que han de ser escrites i recordades.
Maria fa un recorregut per algunes de les escenes més recordades de la vida de Jesucrist, un nom que es nega a pronunciar. I ho fa amb un humor àcid, de senyora de poble, i ho fa amb un dolor punyent, que sembla voler arrencar-li la cara abans de tornar a recordar com les espines arrencaven la pell del seu fill. I és que Maria, en aquesta obra, podria ser la mare d’un anarquista tancat a la presó injustament. I ho fa des del dolor i la crítica cap al seu propi fill, al qual es troba quan ja és famós i llegendari i sembla no reconèixer. Aquesta Maria podria ser la meva mare, o la teva. I això explica els minuts d’aplaudiments que va tenir Blanca Portillo en acabar l’obra, tots ens aixequem, però les que aplaudien amb més feresa i cridaven amb els ulls cristal•lins, eren les mares que havien entre el públic. Només elles saben el que fa mal un fill.
Envía una resposta