Espectacle músico-teatral amb un sol actor en escena però amb un reforç audiovisual important. L’espectacle s’inicia en pantalla amb una reunió d’escaleta d’un late-night de la televisió britànica. Davant la impossibilitat d’emetre una morbosa i interessant entrevista per culpa de la censura, el copresentador i els redactors del programa, que disposen de molt poques hores per configurar la primera hora (prime time), decideixen fer un seguiment del concert d’una popular cantant britànica que està de gira per Espanya. La cantant és Shirley Bassey, diva i cantant gal•lesa, nascuda el 1937, coneguda mundialment per ser la intèrpret musical que més vegades ha cantat una cançó en una pel•lícula de James Bond.
Guanyador del Premi al Millor Espectacle de la 19ª Mostra de Teatre de Barcelona, ara arriba al Teatre del Raval “La Pasión de Shirley“, una combinació d’audiovisual, cabaret i teatre; escrit, dirigit i protagonitzat per Josep Ferré. Conegut per alguns per donar vida a un dels personatges del “late-night” Vitamina N de CityTV, Ferré encarna i parodia la diva amb una gran dosi d’humor, talent, i sobretot energia, interpretant moltes de les cançons que la van convertir en un mite.
El carisma extraordinari que desprenen tant en Ferré com la seva única companyia sobre l’escenari, la hilarant actriu Esther Soto, són indiscutibles i realment encisadors. El problema de l’espectacle radica fonamentalment en la proporció entre el temps que passen a escena i els llarguíssims (innecessaris, en la meva opinió) segments de vídeo que es projecten per donar context a tot l’argument de l’obra. “L’excusa”, per anomenar-ho d’aquesta manera, per a que Ferré pugui sortir del personatge de la diva i canviar d’idioma de l’anglès al català i castellà, està prou construïda perquè el públic entri en el seu joc. Però fonamentalment, crec que els espectadors arribat aquest moment tenen tantes ganes de deixar enrere la dinàmica dels vídeos subtitulats, que qualsevol justificació és vàlida per poder sentir finalment els divertidíssims acudits de Ferré, que baixa de l’escenari al més pur estil del cabaret i arrasa amb els públic fent bromes amb ells i sobre ells.
L’assistència de la gran diva de El Molino, Merche Mar, el dia de l’estrena, va propiciar molts acudits en torn a la seva persona que van fer esclatar el públic de riure, alhora que li arrancaven un somriure també a ella, qui s’ho va prendre amb tot l’humor que la caracteritza. Altres figures del món de l’espectacle català, presents i absents, també són diana dels acudits de Shirley, un dels tres factors brillants de l’espectacle junt amb les cançons en directe i els monòlegs de Soto.
El primer d’aquests monòlegs, que gira en torn a Catalunya i els catalans, no va deixar ni un sol assistent fred; el riure es va propagar per la sala com foc. El problema és que després d’un inici tan potent, aturar l’energia i el riure amb els vídeos del muntatge del late-night fictici, frena completament l’arrencada brutal de l’espectacle. Si aquest estira i arronsa dels vídeos es pogués substituir per escenes molt més breus. A Ferré no se li escapa aquest fet; ja que ell mateix bromejava sobre el tema durant el show: “Se us ha fet llarg, oi macos?” El que no es fa gens llarg, són les seves interpretacions, que tot i parodiar els gestos característics de Bassey, no fan riure ja que aconsegueixen tocar-nos la fibra sensible amb la seva honestedat emocional.
Tot i el problema que hem comentat extensament, l’espectacle acaba valent la pena, perquè són tants els moments de riure que un surt del teatre amb la caixa toràcica remoguda i la sensació d’haver-se tret una dècada sencera de sobre.
Envía una resposta