Te amo con el ímpetu del viento

Ana Fernández-Villaverde aka La Bien Querida presentava en directe, en una bastant plena sala Music Hall, les cançons del seu nou àlbum: “Premeditación, Nocturnidad y Alevosía”(Elefant, 2014). Un concert de poc més d’una hora en el qual es va demostrar una vegada més que cada pas que dóna aquesta bilbaina és cap a endavant. I no sembla haver-hi horitzó.

Va sortir a escena i es va situar al centre, darrera d’un teclat i amb la seva guitarra penjada. A la seva dreta la seva parella i productor David Rodríguez (Beef, La estrella de David) que, sens dubte, ha ajudat i molt a l’evolució del so d’Ana Fernández-Villaverde.

La inicial “Hoy” del seu àlbum “Fiesta” (Elefant Records, 2011) no augurava bones sensacions: la seva veu no “funcionava” del tot i la recreació del tema no convidava a l’optimisme. Pur miratge perquè amb la tornada de “Alta Tensión” (primera recreació del disc que venia a presentar), aquest “no te quiero…no te quiero… yo ya no te quiero”, ja toquem el cel. Un mantra que veritablement ens va fer entrar a tots (als músics i al públic) en el concert, per fi. Ja tenia la veu a punt. Aquesta veu que Rodríguez ha sabut integrar en ritmes propers al krautrock en ocasions o al pop electrònic en d’altres per donar una nova dimensió al projecte.

Tant “Música contemporánea” (amb alguna cosa en la tornada que em recorda al Battiato més pop) com “Vueltas” van sonar estupendes, electròniques i fascinants. I “Ojalá estuvieras muerto” fosca i agònica. I si les cançons del nou disc funcionaven, les recreacions/reversions dels seus grans èxits anteriors feien que mai tinguessis la sensació de que fossin velles cançons. En una d’elles (“De momento Abril“) fins i tot la pròpia intèrpret va anunciar al públic: ” A ver qué os parece esto…” sent conscient que els nous vestits dels temes són disfresses que els transformen.

La Bien Querida

Amb “9.6” van aconseguir que l’última part del xou fos in crescendo i sense parar: “Disimulando” (amb una lletra molt cuidada) i sobretot l’èpica romàntica de “Muero de amor“- que recorda a Jose Luis Perales o a Raphael- va certificar el poder d’aquesta cançó en directe.

Les floretes continuades que rebia la cantant per part del públic van fer que David Rodríguez entre cançó i cançó li “dediqués” a cappella (un punt d’ironia hi havia) un fragment raphaeliano: “…porque yo te amo con el ímpetu del viento, yo te amo en la distancia y en el tiempo…” que el públic va seguir amb devoció.

Per al final es van guardar dos hits més: “Poderes extraños” que obre amb encert el seu últim treball i “A veces ni eso” segurament la seva cançó més propera al so New Order.

En resum, tot perfecte: Tres teclats, samplers, caixes de ritmes, guitarres, bateries electròniques i…la seva veu. Emocionant.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada