Vicent Sanz publica una novel·la negra, ben negra, “Màxima discreció”. El seu Ramon Borrull, un tipus que no dubta a agafar qualsevol cas, per perillós que sigui no deixa indiferent a ningú i en una època, la dura postguerra, que marca els seus personatges cap a l’existència clandestina

Situem al lector, qui és Ramon Borrull? No és el primer cop que hi treballes amb aquest personatge, no?

El personatge se’m va ocórrer quan van demanar-me una col·laboració per a un volum col·lectiu que va publicar-se arran de les trobades de l’Ebre Negre, al 2012. Jordi Pijoan i Fede Cortés, els coordinadors de Clio assassina, volien confegir una col·lecció de relats que responguessin a l’ambientació històrica d’una novel·la anterior. En el meu cas, a Partida, que va publicar Aeditors al 2008. Partida és una novel·la històrica que s’ambienta al Maestrat, al 1949, seguint els paràmetres de la narrativa d’un Moncada o un Porcel, que escriuen sobre el passat del seu poble d’origen i generen un univers literari que acaba convertint-se en mite. Per aquella època, al Maestrat, la guerra sorda del maquis estava a punt d’acabar i aquesta característica de bel·licositat podia servir com a teló de fons d’un relat de gènere negre, perquè la violència, com qui diu, ja venia de fàbrica. De fet, el franquisme, mirat des de la distància, què va ser sinó una gegantina màfia que va usurpar el poder per tots els mitjans? I vull dir el poder polític i també l’econòmic. Total que havia d’escriure un relat negre amb aquests paràmetres. Inimaginable que en aquell moment i en aquell lloc hi hagués un detectiu semblant al que correspon al clixé conegut. Era qüestió d’inventar-lo i això és el vaig intentar. Ramon Borrull és un jove fill d’un notari represaliat primer per dretà i després per republicà. El pare ha estat depurat, ha perdut la notari i es dedica a les assegurances, una tapadora per portar a terme l’estraperlo, que és del que viu la família. El fill, dels papers, de la burocràcia, no se n’ha volgut saber mai res. Només vol aventura. Va fer el servei militar a la Legió perquè així es feia perdonar la dissidència del pare i entrava en contacte amb les armes. Només espera la menor ocasió per agafar el seu Citroën Traction Avant i anar-se’n a voltar món per posar en pràctica les seves aptituds de detectiu, de transformista de la personalitat, de mentider, i per poder usar la pistola amb coneixement de causa i sense manies.

A Màxima discreció, reprenc el personatge del relat, que ja ha iniciat la seva carrera de detectiu clandestí, i només espera adquirir noves experiències en el territori del perill.

I Vinaròs, què aporta d’especial perquè l’hagis triat com escenari de novel·la negra?

En concret, en el moment que està ambientada l’acció, va produir-se la caiguda d’un escamot de la resistència antifranquista, que em serveix per cosir-hi la trama de la novel·la. Vull dir que hi ha elements històrics autèntics que he fet servir per generar una versemblança contrastable. Això de banda, Vinaròs és la ciutat per antonomàsia del Maestrat, ben connectada amb Barcelona i València. Era l’escenari més urbà per fer-hi córrer el personatge protagonista i, d’alguna manera, mostrar que potser la percepció que fora dels grans nuclis urbans ja tot és directament rural és conseqüència d’una cultura provinciana. A més, Vinaròs té un passat mariner important, avui del tot devastat. Amb tot, en l’època que reprodueix la novel·la, Vinaròs encara era una ciutat portuària, que havia tingut el seu paper una dècada abans, durant la Guerra Civil, i que conserva una personalitat cosmopolita que ha perviscut fins a l’actualitat. Vull dir que de vegades ens hem pensat ser menys urbans per una mentalitat provinciana destinada a perpetuar una determinada estructura política i social.

El fet que l’acció se situï a Vinaròs és una evolució de la narrativa que he practicat anteriorment, molt lligada al Maestrat.

Qualsevol lloc pot ser susceptible de convertir-se en protagonista d’una crònica negra? Quins elements són imprescindibles: un tio dur, una femme fatale…

Com he dit abans, penso que és una qüestió de mentalitat. A tot arreu es produeixen i s’han produït morts per causes no naturals. Aquesta relació entre violència i mort ve d’antic i no coneix barreres geogràfiques. La mort de qualsevol persona en circumstàncies forçades, doncs, és el veritable element imprescindible de la novel·la negra. L’explicació, l’esclariment, de les circumstàncies d’aquest fet permet radiografiar les contradiccions i els desajustaments de l’ordre social i fer-ne la crítica. Els clixés de tipus durs i dones fatals formen part de les convencions estètiques del gènere, allò que el públic pot identificar amb facilitat, però el que en el fons confereix qualitat de negror a una narració és la focalització en la crítica social a partir del fet d’una mort, o de l’exercici de la violència en la societat, que pot adquirir manifestacions diferents. Entre aquestes manifestacions, la corrupció, la delinqüència i l’exercici de la violència física o de qualsevol altre tipus donen compte de la imperfecció del món en què vivim.

“Màxima discreció” està ambientada en una època molt concreta de la història, com t’hi vas decidir? Com t’hi has documentat? T’has alimentat de records de gent del teu voltant que la va viure?

En realitat, tot està relacionat amb la informació de què pots disposar. En l’època en què vaig idear la novel·la, estava interessat per la recerca històrica i més concretament per la història del franquisme al Maestrat. La comarca i la seva àrea geogràfica sempre ha mantingut unes relacions tempestuoses amb el poder de l’estat. La institució estatal, històricament, ha tingut dificultats per a implantar-hi l’autoritat i aquest fet ja pressuposa un determinat tarannà del que vull contar. A més, aquesta dificultat d’implantar-hi l’autoritat estatal va lligada amb certs mites que han estat presos com emblema del territori. El carlí Ramon Cabrera, anomenat el Tigre del Maestrat podria ser-ne un exemple. Evidentment, l’època de mitjans del segle XX, amb la presència del maquis i la pressió política de la dictadura també va donar lloc a la mitificació. D’aquesta manera, els guerrillers antifranquistes, considerats maleantes pel franquisme, van adquirir aquest aire mitificat de la resistència antifeixista que va lluitar fins al final per la llibertat. En el cas del Maestrat, a més, hi ha el cas de la Pastora, un maquis de personalitat ambigua, que va ser criat com a nena i considerat més tard hermafrodita, que va afegir-se a la resistència per les vexacions masclistes de la Guàrdia Civil. Aquesta persona, Florencio Pla Meseguer, va continuar en llibertat a les muntanyes dels Ports quan el maquis ja s’havia retirat a França i no va ser detingut fins a 1964 quan intentava passar a Andorra. Són catorze anys de vida en solitari a la clandestinitat. A la novel·la també hi apareix amb el seu nom de guerra, com una figura enigmàtica, tot i que es manté en el segon pla que serveix per ambientar l’acció.

Vaig documentar-me per fer-hi aparèixer personatges i fets històrics a partir de dos llibres molt concrets: Maquis: el puño que golpeó al franquismo, de Josep Sánchez-Cervelló, i La Pastora, del monte al mito de José Calvo. Més tard, també vaig llegir la Història de Vila-real, acabada de publicar, quem va servir per elaborar el plantejament de la novel·la i agafar referents de la trama urbana d’aquesta altra ciutat en què també es desenvolupa una part de l’acció. Una altra font d’informació, o potser més aviat d’inspiració, és la que constitueix la fotografia antiga dels llocs en què passa la novel·la, ja que proporciona una visualització exacta de com era en l’època en què s’ambienta l’acció. De vegades, aquesta ambientació ha requerit consultar mapes de l’època, ja que l’estructura urbana pot presentar variacions respecte de l’actual. No cal dir que, a l’hora de fer moure personatges per aquesta trama urbana, una eina com Google Maps és d’una eficàcia molt interessant.

I sí, també hi ha records de persones que van viure l’època directament, però no n’he fet un treball específic, sinó que ja el tenia fet d’abans, del moment en què vaig interessar-me per la recerca històrica. Llavors vaig fer algunes entrevistes a gent major i d’aquesta memòria oral n’he anat fent una reelaboració que he convertit en un imaginari de la memòria col·lectiva.

La novel·la negra en català té un estil propi?

Segons diuen els especialistes, jo només em considero un iniciat, sembla que la novel·la negra catalana pot inscriure’s en una narrativa mediterrània lògicament diferent de la narrativa escandinava que ha tingut tant d’èxit darrerament, i que personalment conec molt poc. Crec que hi ha alguns elements que sí que contribueixen a una certa caracterització. En primer lloc, hi ha alguns condicionants de l’estat que determinen un cert tipus d’històries. No es pot dir que la institució policial hagi parlat català fins a relativament fa poc temps i encara no pas a tota l’àrea catalanoparlant, que és, com ha quedat demostrat, el meu marc de referència. Aquest fet, com en el cas de Màxima discreció, facilita molt que es triïn uns protagonistes i no uns altres. La corrupció com a fenomen consubstancial al funcionament de la nostra societat també condueix cap a un tipus concret d’històries. Les formes de vida mediterrànies, per acabar, indefectiblement han de tenir el seu reflex en la novel·la.

Quins són els teus propers projectes?

La veritat és que quan un llibre acaba sortint publicat et penses que ja has acabat de dedicar-t’hi i realment no és així, perquè hi ha tota una feinada d’acompanyament en forma d’entrevistes i presentacions que han d’ajudar a fer-lo visible i que la gent el conegui i el llegeixi, que al capdavall és del que es tracta. Això fa que els projectes estiguin bastant aparcats. D’altra banda, els darrers llibres que he publicat són molt diferents entre si. Abans de Màxima discreció, vaig participar en la redacció de La cuina de Traiguera, i abans vaig escriure La Font de la Salut, de no-ficció. Vaig fent incursions en gèneres molt diferents uns dels altres.

Ara m’agradaria escriure un relat juvenil. És un tipus de literatura que forma part de la meva feina de professor de secundària. Durant un cert temps hi he dedicat atenció i ara em ve de gust entrar en la creació literària en aquest gènere. És un tipus de literatura amb un tipus de públic molt exigent, perquè és un públic que llegeix com a activitat formativa, que vol dir que la història que es conta ha de tenir un ganxo especial perquè arribi a agradar. Com a professor, estic interessat a detectar què agrada exactament dels llibres de novel·la juvenil. I no m’agradaria crear alguna història que se’n surti dels paràmetres i dels clixés de gènere que transmet també aquesta literatura. Sincerament crec que els valors dels adolescents actuals tenen una consistència digna de la millor clarividència. Veuen què està passant als adults i a la societat, i van fent els seus posicionaments al respecte. M’agradaria connectar amb aquesta escala de valors a partir d’una història juvenil en què s’hi pogués veure reflectida la franja d’edat del meu fill. I això implica treballar amb uns personatges amb un perfil determinat i també contar la història amb un llenguatge determinat. I que a la història hi passin les coses que passen als adolescents a nivell emocional. De moment estic pensant en els personatges i en un esbós de la trama. No he anat més enllà.

D’altra banda, si Màxima discreció té prou èxit per reincidir amb Ramon Borrull, també tinc el plantejament d’un argument en ment. Tot arribarà.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies