Joc de miralls
4Valoració

Un text de la premiada Annie Baker aterra a l’Espai Lliure amb presumptuoses intencions d’arribar al públic i de captar-ne de nou. Cicle Mirror Transformation dona nom a aquesta peça i a un joc teatral que consisteix a observar i copiar el moviment que fa el teu company de tal manera que sembli un mirall. Amb l’excusa d’aquest i altres exercicis i a mesura que transcorren les setmanes d’un taller de teatre; l’espectador va extraient petites dosis d’informació de les pors, manies i secrets dels protagonistes.

El director de la funció, Juan Carlos Martel Bayod, en quedar-se expectant quan va veure la versió original a Nova York va voler posar-la en escena a Barcelona. S’agraeix la incorporació de textos contemporanis internacionals en un teatre que comparteix nom amb molts altres d’arreu del globus amb la finalitat d’innovar en escena, però dubto dels mecanismes empleats. Entenc que el senyor Martel estigui marcat per la funció que va presenciar, tot i això és necessari que sigui pràcticament idèntica? L’escenografia i l’atrezzo són estrictament els mateixos. Em plantejo si cal calcar la posada en escena de l’altra punta del món, si Baker la imposa de forma obligatòria o si és més interessant presentar-ho darrere d’un filtre diferent. Jutgin vostès.

La primera hora de l’espectacle succeeix sota unes interpretacions exagerades i estereotipades mancades de profunditat, a les que algú ha volgut denominar com a “senzilles”. D’altra banda, en la majoria dels casos, sento dir que no m’arribava l’emoció i no empatitzava amb una part dels espectadors que reien contínuament. És possible que es degui a l’impacte que creen els exercicis teatrals en persones que no estan molt familiaritzades. Els “teatreros” ja estan acostumats a veure fer el boig en escalfaments…

Per sort, la cosa millora en els cinquanta minuts següents en els quals els actors –crec- són més conscients de la situació dels seus personatges. L’Elena Tarrats i l’Eduard Farelo salven la peça amb un final simple i efectiu. Has pensat mai quants cops s’ha acabat la teva vida i ha tornat a començar?- diu Tarrats.

Joc de miralls

Segurament, veient aquest espectacle, el públic sigui conscient dels beneficis que s’obtenen amb el teatre. No és la primera vegada que ens adverteixen que l’art escènic és l’única disciplina que requereix de la interacció d’una altra persona i que, per aquesta raó; ens ajuda a resoldre conflictes, prendre decisions i se li atribueix la qualitat de terapèutic. Potser amb l’escenificació de la teoria ho hem vist més clar, ja que s’intueixen pinzellades del teatre forum o de constel•lacions familiars amb les quals els personatges aconsegueixen veure els seus problemes des d’un altre punt. Però, això ja ho sabíem, oi? És gairebé irònic intentar fomentar les ganes de veure i fer teatre quan cada cop tenim més restriccions per accedir-hi. El número vint-i-u i els pocs (o cap) descomptes que s’ofereixen, no ens ho posen molt fàcil.

Valoro que el suposat nou públic pugui conèixer l’enriquiment de la pràctica d’aquest art però, des de la meva opinió, hauríem de començar per valorar la cultura com es mereix dins d’un programa curricular d’educació. No és suficient amb la recomanació de l’espectacle per part del servei educatiu del Teatre Lliure.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies