M’agrada anar a concerts. M’agrada sentir com un artista trasllada l’emoció d’un disc d’estudi al directe. M’agrada que em sorprenguin. I sobretot m’agrada quan algú damunt d’un escenari (és igual un d’enorme en un gran estadi o un de petit en una sala diminuta) demostra que és diferent. No necessàriament ha de passar tot alhora però desgraciadament hi ha vegades que no passa res d’això.

La presentació de “Joyland“, àlbum de l’any passat de TR/ST, era el motiu de la cita a la petita sala Razzmatazz 3. Un motiu excel•lent ja que el segon disc del canadenc Robert Alfons destil•la bon gust electrònic movent-se amb soltura entre la melodia dark i el pop de ball. I allà estàvem disposats a gaudir (sold out) i, d’alguna forma, tornar als nostres temps “ochenteros”, quan escoltar a Bauhaus o Poesie Noire era motiu de culte.

Robert Alfons es va presentar amb una acompanyant encarregada de la música i els sintes per deixar-li a ell la llibertat total com a frontman i cantant. I va començar… l’espectacle?

Punt 1: M’agrada sentir com un artista trasllada l’emoció d’un disc d’estudi al directe.

La veritat és que durant tot el show vaig estar preguntant-me perquè no saltava i ballava tant com la resta dels assistents, absolutament entregats per endavant i que també haguessin saltat igual si de sobte el cantant de TR/ST s’hagués posat a cantar la cançó de la sèrie “Cuéntame“. Com si haguessin signat un contracte que digués: “quan comenci la cançó salta i sigues feliç passi el que passi“.
Els temes de “Joyland” es van barrejar amb les cançons del seu més conegut primer disc “Trust” i cap ni un (i dic cap, fins i tot els seus hits “Candy Walls” i “Shoom“) es quedaran a viure a la meva memòria. La sonorització de la sala no ajudava gens ni mica: tot sonava igual, molt embrollat, absolutament sense matisos, fins a tal punt que tot el concert- d’aproximadament una hora de durada- semblava un mantra inacabable.

Sens dubte aquest tipus de sales de petit aforament ofereixen un contacte físic proper amb l’artista que puja al seu escenari però moltes vegades això no té perquè ser bo. I no ho és quan aquesta proximitat no ofereix contacte emocional real. Quan és igual tenir tan a prop l’escenari perquè en realitat ho perceps gairebé igual de lluny que a U2 a les pantalles del Sant Jordi.

 

TR/ST

Punt 2: M’agrada que em sorprenguin.

Que les cançons tinguin noves relectures, nous recorreguts, nous matisos. Gràcies a la mala sonorització era impossible apreciar si realment Alfons ho pretenia però la sensació era que anaven a “pinyó fixe”.

Punt 3: M’agrada quan algú damunt d’un escenari demostra que és diferent.

Alfons es concentrava perquè la seva veu sonés intrigant i es movia per les primeres files amb actitud entre amenaçadora i arrogant…però tot molt estudiat. “Nada nuevo bajo el sol”: que si em llenço entre el públic, que si deixo pujar a una noia perquè balli al meu costat, que si aprofito la poca llum sobre l’escenari per intentar ser misteriós…tot massa estudiat.

Vaig sortir decebut i amb ganes d’escoltar les cançons de la banda en disc una altra vegada per tornar a retrobar-me amb elles. I caminant cap al metro vaig tenir una sensació estranya: potser és que m’estic fent vell i això és ara el angst juvenil: alguna cosa estudiada i repetida. Potser és que ara exigir uns mínims ja no està de moda. Hitchcock deia que l’interessant era partir del clixé però no acabar en ell. Es a dir, còpia però fes-ho original. Fes-ho n-o-u.

Potser és que els nivells d’exigència han variat. Ha de ser això.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies