El francotirador
6Valoració

Moltes opinions dispars havia escoltat sobre l’última pel·lícula del prolífic Clint Eastwood, un tipus que sembla gaudir explicant històries humanes que incideixen sobre el seu país ja sigui en el passat, el present o el futur, però sempre amb un pols i direcció envejable.

Des de el meu punt de vista, “American Sniper no és la seva millor obra però ni des de lluny és la indiferència absoluta i crec que en part és fins i tot un assoliment el que ha aconseguit aquí el director.

Chris Kyle es va criar en el si d’una família conservadora i quan va tenir l’oportunitat d’allistar-se en els Seals dels EUA va aconseguir convertir-se en tota una llegenda per a la seva nació.

D’una banda he vist retratat cert borreguisme americà, embolicat en aquesta manera de veure les coses que tenen els nord-americans més patriòtics que complau de sobres les seves expectatives, per un altre el que vol veure l’absurd en forma d’enaltiment a llegenda d’una persona educada amb uns valors ultra conservadors, amb greus problemes psicològics abans i després, i finalment pinzellades del radicalisme islàmic, fins a on són capaços d’arribar utilitzant criatures, degollant a periodistes…

És tan fina la línia que traça Eastwood en el seu nou treball que sembla mentida que li hagi sortit bé.

elfrancotirador2

Llavors, què falla a American Sniper?

Per començar, comparteixo en certa mesura l’opinió dels que critiquen que el director no hagi aprofundit en certs aspectes ni s’hagi mullat més enllà de tres o quatre referències molt fugaces, però també crec sincerament que igual no li hagués sortit la jugada tan ben de cara a presentar una cinta on deixés, com també és costum en altres treballs seus, a l’espectador el paper d’opinar i reflexionar sobre el que han vist i en un tema com aquest és més que probable que mai s’arribés a acontentar al 100% del públic. Però certament, aquest punt d’autocomplaença fa que “American Sniper no arribi a quotes més elevades.

Sense sacrificar el ritme no obstant això, podem destriar certa crítica sobre una guerra que no sembla importar massa, l’oblit que sofreixen els soldats, la poca solidesa d’unes missions que semblen més aviat destinades a crear expectació patriòtica a través de màrtirs per aconseguir més allistaments, la xenofòbia, les seqüeles que deixa la guerra, les motivacions dels joves, les decisions bravates en lloc de reflexionades. Respectant l’obra original en què es basa i sense ferir la sensibilitat dels seus conciutadans en un punt delicat de la història nord-americana.

En definitiva és cert que no és la revolució, és a dir, és una història simple, senzilla, encara que no freturosa de complexitat com he comentat, emparada en l’elegància a la que ens té acostumats el director de tant en tant encara que sense anar més enllà i recolzat en un Bradley Cooper fantàstic.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies