Som a Nova Orleans, a l’estat de Louisiana. Concretament, a Dumaine Street del barri francès que ha inspirat les peces del conegut Tennessee Williams. A canvi d’unes tasses del seu prohibit cafè ens deixa descobrir-lo de més a prop si anomenem conversa el que vindrà a continuació.

Tot i haver nascut al Mississippí, se li atribueix el nom de Tennessee.

Possiblement, aquesta sigui una de les preguntes que més he contestat a la meva vida… El meu pare era d’un il·lustre llinatge, aleshores reduït respecte a importància social. Era descendent directe de John Williams, primer senador per Tennessee i heroi directe de King’s Mountain; de John Sevier, primer governador de l’estat; i de Thomas Lanier Williams I, primer canceller de Tennessee.

Aleshores, vostè es de bona família?

No del tot. (riu) El meu avi patern, Thomas Lanier Williams II, va malgastar la seva fortuna i la de la seva esposa en fracassats intents per a la seva elecció com a governador de Tennessee. L’antiga i imponent residència dels Williams de Knoxville s’ha convertit en un orfenat per a nens negres: un bon destí final.

El va arribar a conèixer?

No. El conec pel que m’ha explicat el meu pare i l’he tingut bastant present a la meva vida perquè sóc el seu homònim: Tots dos ens diem Thomas Lanier Williams.

Senyor Williams…

Siusplau, no em parlis de vostè. Digues-me Teen. Per mi, pots abandonar les formalitats de dama “sureña” mentre prenem uns cafès. (S’acomoda en el seu sofà)

D’acord, perdoni.

….

Perdó, Tenn, Perdó.

Tranquil·la, no pateixis. Fes el que et sigui més còmode. A ningú se’l pot treure de la seva naturalesa. Tu sembles ser educada i servicial. Jo a la teva edat em posava vermell quan algú em mirava als ulls. Una simple mirada, delatava la meva timidesa social. Molts cops m’havien dit que semblava una nena… La meva petita estatura i el rubor no ajudaven gaire a desmentir-ho.

I t’enfadaves?

No tenia ni el valor ni les ganes de fer-ho. Crec que tot era la llavor d’un secret cantat a crits.

Quin?

La meva homosexualitat.

Sempre t’has enamorat d’homes?

Crec que no. De fet el meu primer amor va ser una noia, Hazel.

Creus que avui en dia també es discrimina als homosexuals?

(Contesta anant a la cuina per més cafè) I tant! Quan ho vaig portar amb més naturalitat, em vaig atrevir a preguntar-li al “gran” poeta rus Yevtushenko sobre el tractament que ells reservaven als de la meva espècie Em va desmentir qualsevol tipus de problema tot i l’exili de Diaguilev, Nijinsky i d’altres artistes… Avui podem veure que aquest país (i alguns altres més…) encara té “problemes” amb nosaltres.

tentext2

I pel que fa la teva carrera, vas poder estudiar el que volies sense impediments?

Em sento molt identificat amb els joves europeus d’avui perquè just l’any que jo pretenia matricular-me a la Universitat de Missouri, va esclatar el Crac del 29. El meu pare em va dir que no teníem diners i, per sort, els meus avis m’ho van pagar .Malgrat tot, al tercer any de carrera vaig haver de deixar-la per falta de recursos i el meu pare em va posar a treballar a la Continental Shoemakers per setanta-cinc dòlars al mes.

Li guardes rancor al teu pare?

És difícil dir això. Crec que el fet de viure la seva infància privat de la mitigadora influència que representa una mare (la meva àvia va morir de tuberculosi als vint-i-vuit anys) va fer que ell tingués un caràcter aspre i dur que no es va curar amb l’ Acadèmia Militar de Bellbuckle. Es veu que per cometre algunes infraccions, el castigaven i només l’alimentaven amb naps (hortalissa que va prohibir a la taula familiar). Va lluitar a la guerra de Cuba, va contraure la febre tifoïdal i es va quedar calb. Ma mare assegurava que seguia sent atractiu fins que es va aficionar a la beguda. Jo no el vaig aconseguir veure en la seva època d’abstèmia i bon semblant.

Li tens por a la mort?

Crec que em preocupa bastant. Un cop, un entrevistador em va preguntar que per què els escriptors ens preocupaven tant les malaltes i la mort. I jo li vaig contestar “A tot artista li arriben dues morts. No només la mort física sinó també la del seu propi poder creatiu, que desapareix amb ell.”

Em fa l’afecte que tens experiència en explicar la teva vida…

Puc dir que la meva vida m’ha servit per construir les meves peces… Però el que és cert és que estic cansat d’entrevistes.

Masses?

No em queixo de la quantitat, més aviat de les formes. Fa poc va venir un locutor de Hamburgo a fer-me una sèrie de preguntes banals que no tenien un altre fi que rodar uns minuts del cèlebre dramaturg americà,l’addicte a les drogues i tota la resta, l’homosexual, en el que la seva mort li servirà aviat d’un instant de notorietat en els mitjans de comunicació. Saps què sent el públic amb aquestes coses? No? Doncs jo t’ho diré: les adora. Li acceleren el pols. El fan sentir immortal.

Pot ser que aquesta sigui la seva última entrevista?

No ho sé. Crec que no respondré a més entrevistes, sobretot de televisió, si no fan preguntes interessants.

Com per exemple?

No tinc un exemple. Però m’estimo més no sentir-me entrevistat. Encara queda alguna cosa de la meva timidesa social, saps? Et podria dir que no m’agrada que em preguntin qüestions inútils de les meves obres. Bé, “obra” és una paraula pretensiosa. Feina! Tot el que ha de saber l’espectador de la meva feina està allà: dins de cada text.

I què els hi diries als espectadors curiosos?

Que tan si hi sóc jo com no, si volen saber-ne més, que vinguin a New Orleans.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies